I un
any més, amb la fermesa que em caracteritza i seguint la meva dinàmica, Jalouin
a la merda!
Ja
tenim bastants cràpules anuals, zombis de temporada i fantasmes en xarxes i en
persona. Sí, sí... ho fan tots. És divertit. Muntar-se un trio també és
divertit, no fa mal a ningú perquè és per consens i no ho veig anunciant-se en
la tele, ni venen caramels i pastissos en el súper, ni donant el tret de
sortida a una orgia pública. Algunes tradicions són retards, instaurades per
sectes o per analfabets, i la fi és fer diners.
Guarda’t
les teves creences per a casa teva si no vols sentir-te ofès pels que pensen
diferent de tu, tan lliurement com tu fas el pallasso (professió altament
qualificada i respectada, d’altra banda), amb una celebració que no respecte
als difunts. Si jo no et venc els meus, ni el dolor que em produeix la gresca
sobre els ossos i la memòria, tu no m’imposis les apropiacions culturals per
als teus morts, si tanta gràcia et fa. De totes maneres, si no m’he fet
entendre, i penses que és una idea d’una persona no actualitzada ni de bon
rotllet, segons els teus valors i modes, et diria que provis de posar uns
encaputxats o capirots de Setmana Santa al mig del territori de Mississipi
(EUA) i espera a veure quant et dura la festa de la globalització. Hi ha
sentiments, significats i tradicions com d’aquells que conviuen i dinen amb els
cadàvers a casa, a l’illa de Cèlebes (Indonèsia), que no són d’importació. Però
doneu-vos temps... també trobareu aquestes pràctiques força atraients per
fonamentar les nostres arrels, tant que es vol ser una nació i recollir el
llegat històric del poble. No, millor que no.
Jalouin
no és català. Deixem alguna cosa autèntica per respecte, els difunts ho valen.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
