Pensava
que seria un diumenge més, quasi anodí, però ha resultat d’un despertar
hilarant, sort que ja havia desdejunat, si no, m’ennuego del riure. M’apareix
en Facebook, la xarxa dels viejunos
—segons un xaval de vint-i-dos anys que conec—, una publicitat que diu: “Has
anat mai a un teatre de proximitat? Aquest és el senyal que estaves esperant”.
Oh!
També hi ha teatre de proximitat? Llavors, i fins ara, què ha estat el teatre?
Aquell de mitja platea a l’estil de la frase mítica del presentador de
music-hall: “Som pocs però ben avinguts”, o l’anunci amb grans rètols en la
façana o en la web d’Última setmana
(per pèrdues de taquilla més que per compromisos contractuals).
Aquell
teatre de casal de barri, de corrala, de carpa ambulant, d’antics carretons i
de furgonetes amb actuacions al carrer, allí on les companyies, grans
productores i franquícies d’obres famoses, no estan ni se’ls espera.
Què
ha estat de l’escena professional coneguda, fins al sorprenent eslògan d’aquest
teatre que batega? Solament resilient? De llunyania? No sostenible? L’han fet
una reanimació cardíaca i ara la salvaran?
Nosaltres,
els seus treballadors, sense distinció de gènere com a directors, cantants,
actors, tècnics, compositors, dissenyadors de vestuari i decorats, acròbates,
músics, humoristes, mags no tan pop, ballarins i coreògrafs obligats a agafar
la maleta, no som producte de quilòmetre zero? Vaja!
Els
contractes s’acaben, les obres canvien. Aquesta indústria de l’espectacle o de
la cultura no garanteix l’estabilitat de gairebé ningú. Preguntin als alumnes
de les cares escoles d’arts escèniques en les seves zones de confort fins a on
han hagut de cedir i com de lluny han hagut d’anar per a aconseguir un lloc de
treball tan efímer.
El
públic... que s’empassa aquest eslògan què és, a escala intel·lectual, per a
qui fa un anunci així? No us ho diré.
Els
que callen ja estan en aquest nou all?
Què
serà el pròxim? Lap theatre? (sessió
privada en un reservat amb contacte físic)?
L’humor
està en la publicitat, una vegada espremuda la teta de les subvencions amb tant
de bunyol que ha circulat pels nostres teatres locals, no els infravalorin.
Gràcies,
On el teatre batega per donar-me tema per a aquest article.
Efectivament,
aquest és el senyal que estava esperant, aquí han encertat.
Soc
molt de “Vull creure” (I want to believe),
el veritable sentit d’aquesta frase basada en els ovnis i en els
extraterrestres. Possiblement, per assumptes com aquest que em fan escriure per
no callar, jo també ho soc. Em quedo amb ells.
És
una llàstima que en aquesta publicació seriosa no pugui posar les emoticones,
però m’arrisco a què l’editor em permeti la llicència de descriure-les: careta
de riure, careta de riure amb llàgrimes, ballarina de flamenc, pallasso, 100,
careta amb ulls que se surten, confeti i fletxa top. L’invent del segle XXI i
fet a casa.
Sou
els millors! Ni la cançó del musical Barnum Cada
minuto nace un tonto us supera.
Ah!, i parlant d’invents, ja no som viejunos, ara som de la sexalescencia, pardalet centennial!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
