Fa un temps vaig escriure que cavalcar un home a l’escenari no és coreografia. Sembla que algú va prendre nota. Ara s’ho munta sola. L’espectacle és exactament el mateix. Només han retirat el ballarí. És a dir, l’attrezzo.
I mentrestant, milers de nenes, mitjançant les pantalles, aprenen que ballar és això: el contoneig, la insinuació, el cos convertit en argument principal. No perquè ningú els ho hagi explicat, sinó perquè ho veuen cada dia, ho imiten, ho aplaudeixen i a penes troben altres referències. O que ser atractiva i sentir-se validada consisteix a formar part de la casita, on, per cert, impera un tipus de cos i de color de pell.
El problema no és el cos. El cos és bell. Admiro la sensualitat quan neix d’alguna cosa. Quan respon a una idea, a una emoció o una intenció artística i a una edat amb coneixement. Però el que veig aquí és una altra cosa: una celebració permanent de la pròpia imatge. Una industria que converteix la joventut en producte i que sovint confon impacte immediat amb construcció artística.
L’orgia escènica tampoc no és cap novetat. La padrina Madonna ja la va posar en pràctica fa dècades. Però allò que en el seu moment formava part d’un univers escènic propi, avui sovint sembla reduït a una simple successió de postures, contonejos i provocacions previsibles. Cada cop hi ha més carn. Al ritme d’una intimitat luxuriosa. I no precisament més dansa.
De conservadora en tinc poc. Ho deixo per a les llaunes de sardines. Sé del poder del cos i, com tot poder, convé utilitzar-lo bé.
I mentre construïm aquest relat d’alliberament femení, continuem permetent un altre robatori a mà armada —aquest cop entre culets en pompa, rebolcades per terra i gestos calculadament provocadors—: el robatori de la innocència. El de les nenes que creixen creient que el seu valor rau en allò que exhibeixen abans de descobrir qui són. Que la feminitat es demostra i no es domina. Que el cos és el missatge i no el missatger.
Una nena que només coneix un idioma no és lliure. Està limitada. Anomenar-ho empoderament és, potser, la part més trista de tot plegat. I anomenar-ho maduresa escènica o metamorfosi artística ja és el toc final per a cert periodisme que confon qualsevol crítica amb nostàlgia o puritanisme.
El que és veritablement ranci no és exigir més contingut, més imaginació o més talent. El que és veritablement ranci és presentar la vulgaritat com a progrés davant d’un públic d’adolescents que creu que això és ser artista i dona.
I m'alegra saber que part dels professors de dansa moderna d’aquest país s’estan unint per delimitar què han de ballar les nenes. No per puritanisme. Per responsabilitat.
Perquè hi ha una diferència entre formar alumnes i reproduir models sense qüestionar-los. Fins i tot quan això implica qüestionar els seus gustos o anteposar criteris pedagògics als interessos comercials.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
