No
sé vosaltres, però jo, aquesta nit, no he pogut dormir. Tot el temps amb els ulls esbatanats com un
mussol i la ment en blanc (bé, en negre, perquè era fosc). De l’excitació. Avui és el gran dia: aquesta
tarda, per fi, es casen Mari Carmen i Manuel. Quina il·lusió! Des del matí que tinc encesa la televisió. No vull que a casa ningú em prengui el lloc. Ni canviï de canal. La veritat és que, de totes les
parelles que es deuen haver presentat al càsting, ells tenien tots els números
per ser els escollits per a un programa que, en lloc de Las bodas de Sálvame, millor hagués estat batejar-lo com Gasos lacrimògens. Perquè furgen i furguen en els sentiments de les persones fins provocar la llagrimeta fàcil. Per això sabem que “es van conèixer en un
xat d’internet l’estiu del 2011” i que “des d’aleshores no han tornat a
separar-se”. Com també que “el destí s’ha entestat a fer-los passar algunes de
les proves més dures de la seva vida, que lluny de separar-los, han aconseguit
consolidar encara més les arrels del profund amor que senten l’un per l’altre”.
Per exemple, quan van haver de “fer front a la manca de treball [ell, perquè ella, cada
mes, trinco-trinco de l’ajuntament], la mort del pare de Manuel i al diagnòstic
de càncer de mama de Mari Carmen”. Va ser Mari Carmen qui li va proposar al seu
futur marit presentar-se al programa. I ell, és clar, ho va acceptar. Avui, a
les quatre de la tarda comença Gasos
lacrimògens; perdó, Las bodas de
Sálvame. Visca Telecinco! Visca l’audiència! Així de cruel és la telebrossa.
