Un dels principals trets identitaris del nou PDeCAT és l’adoració absoluta al seu líder, l’alcalde de Salou, Pere Granados, qui, per cert, no és militant del partit. Encara. I per què passa això?, us preguntareu. Quin és el factor determinant d’aquesta devoció incondicional? Què provoca aquest encanteri? Doncs la pela, que és el que ho mou tot. Vejam, per exemple, el cas de Marc Montagut, un dels membres de la nova executiva. Montagut és regidor d’urbanisme i primer tinent d’alcalde. És un dels que més cobra a l’Ajuntament. I després hi ha la gestoria, que no s’ha de descuidar. La seva dona és Maria del Mar Giné, membre igualment de la nova executiva local. Va ser contractada com a advocada per l’Ajuntament després que Pere Granados guanyés la moció de censura contra el tripartit del PSC-CiU-RDS gràcies al vot trànsfuga de Montagut (CiU). Giné va haver de plegar el 2011 perquè Mario García (PP), que havia pactat amb Granados després de les municipals d’aquell any, no la volia. Cap problema, l’aleshores delegat del govern de la Generalitat a Tarragona i valedor de Granados, Quim Nin, la va traslladar a l’Ajuntament de Calafell, on la cosa no va acabar bé. Però aquesta és una altra història. Un tercer exemple: Hèctor Máiquez. El nou president del PDeCAT és regidor per designació de Granados. De fet, Máiquez n’és un dels seus homes de confiança; la discoteca ja és aigua passada. Una altra cara visible del nou partit és Xavier Guardià, representant de la vella guàrdia convergent. Va ser director del Patronat de Turisme de la Diputació sota el mandat de Joan Maria Pujals (per cert, el millor alcalde que ha tingut Salou, tot sigui dit). Després va ser director de l’hotel Termes de Montbrió i ara és un dels portaveus dels hotelers. També dirigeix Bosc Aventura a la capital de la Costa Daurada. Un altre dels destacats del nou PDeCAT és l’economista Jordi Carbonell. Granados el va nomenar càrrec de confiança del consistori salouenc després de les últimes municipals. Em podria estendre més amb el personal (per exemple, Salvador Aguilar coneix totes les recaragolades maquinacions de Granados contra Ferran, fins al punt que si es convertís en penedit, els complots de Villarejo, l’operació Catalunya i els negocis de l’emèrit semblarien cosa de nens), però aleshores la narració fora inacabable. De moment ho deixo aquí en espera dels pròxims moviments d’un alcalde que és un mestre consumat a l’hora de conspirar. I que al final ha aconseguit apoderar-se del PDeCAT, tal com somiava.
