Vint
segles no han bastat per a normalitzar el terme pudendum, definit com la vergonya que ha de cobrir-se. La ciència
aplica un biaix de gènere amb l’única descripció anatòmica de context moral i
en plena era digital es fa servir una expressió pròpia de taujans: “Aquí a
baix”. Així ens han rebatejat l’entrecuix de deessa, amant i mare, senyores.
Per a qui, com jo, tingui la ment volandera sona a soterrani de perversió o
capítol de Stranger Things.
L’apologia
de la feminitat passa per patates fregides i espelmes aromatitzades;
col·leccionisme de calces utilitzades, processons extravagants amb imatges de
consagració vaginal i webs recopilant fotos de tota dona que es presti a la
manifestació del seu orgull íntim. Calculin el mercat que generem:
lubrificants; salvaslips; compreses; tampons; copes; joguines; cirurgia
embellidora; sabons; depilatoris; pírcings i tatuatges; medicaments locals;
anticonceptius i tractaments de fertilitat, exàmens ginecològics i… en
paral·lel, productes per a la pèrdua d’orina, hemorroides i restrenyiment.
Anomenar-li 'zona íntima' es queda petit, està més transitada que l’encreuament
de vianants de Shibuya a Tokio o, per proximitat, el nus de les Gavarres.
En
comparació amb els homes no hem sabut res de cogombres i albergínies, bananes,
ni paquets quan interrompen la publicitat per a posar una pel·lícula. No es
nomenen els seus atributs, ni es recorre a eufemismes amb acolorides metàfores
del clímax per a vendre preservatius i dues angelicals boletes que volen suggereixen
l’eliminació del borrissol. El reclam sobre la disfunció erèctil es presenta
amb bata blanca. Per descomptat, no existeixen tovalloletes perquè ells es
refresquin, la higiene és sempre assumpte —culpa— de dones i, perdonin, és
profundament anormal fer olor de menta i surar en gravetat zero per a sentir-se
neta.
La
penúltima campanya d’una maquineta depilatòria ha aconseguit altes cotes de
conya. La influencer —i el seu gat d’Angora—, tal com es refereixen a ella en
el fòrum masculí que va rebentar una final de Got Talent, atreu més l’atenció
que el producte que ven. Els publicistes s’obstinen, i ho assoleixen, a fer del
natural una ridiculesa total per no saber com esmentar el mont de Venus i els
engonals (ingles, el corrector de Word tampoc sap, vol accentuar). Ni papaia ni kiwi. Què tal si ho deixen en pubis i borrissol púbic?
Superant a aquests màsters en màrqueting, va haver-hi un símil divertit per a esquivar la censura de la Segona República, el Chotis del higo dels mestres Pérez i Martínez, on el còmic i rendit admirador, cantava:
Fui siempre partidario del fruto de la higuera,
a mí me dan el higo y yo dejo la pera
y dejo la manzana y hasta el melocotón,
vengan higos, vengan higos, quiero darme un atracón.
Les
relacions sentimentals es basen en les emoticones comestibles dels missatges,
és la ideografia actual d’aquells cavernícoles i artistes clàssics lliures de
pudor, que ens precedeixen. On hi ha pèl ja no hi ha alegria i la vergonya li
hi guanya a la semàntica. Exceptuant el Pajero de Mitsubishi, qualsevol cotxe
i mascota llueixen noms més decorosos. La Trinca, va desafiar Darwin atribuint
el mèrit de la nostra gènesi a la patata. El sexe s’atrinxera a la verduleria.
Així ho insinuaven les coristes de la revista musical La pipa d’or quan, de tornada a la figa, que és una flor invertida,
entonaven innocentment: “Amb la mà no, amb la boca sí”...
Mentre
els erudits es posen d’acord a triar un nom formal per a la nostra anatomia,
n’hi ha prou amb donar un cop d’ull al quadre pintat per Gustave Courbet L’origen del món, que va ser reproduït,
recentment, amb dunes i formigues en un gran mural pel grafiter Sam3 i censurat
per estar situat davant d’un col·legi, que se sàpiga, amb nens nascuts de
dones. Tema pelut i burla servida: “N’hi ha per a llogar-hi cadires”.
Curiositat:
hi ha una versió del citat xotis amb l’estupenda Rosa Valenty a YouTube.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
