Fa
molts anys que en la vida rutinària, el consumisme fa del combinat que no es
beu ni es menja la moda obligatòria per tothom que vulgui estar al dia, i no
quedar com un beneit davant la societat. Va començar, si no recordo malament,
amb el xampú de cabells que portava inclòs el suavitzant quan, evidentment, els
elements químics són totalment contradictoris: si renta no suavitza i si
suavitza no renta. Era com fer un batut de llet, cacau i magdalenes i afirmar
que això era el mateix que mastegar la tendra magdalena i donar-li
l’oportunitat de crear la barreja amb el líquid i afavorir el plaer gustatiu i
mental que produeix. Si no em creuen, facin una passada per la batedora amb
beguda de vermut i escopinyes, musclos, patates fregides i olives dins d’una
ampolla i diguem-ne si els sembla que fa diumenge o és un invent de dieta cara
i inútil, tant com el gran engany dels smothies,
que l’única cosa que fan és una orina més cara, sobresaturada de vitamines que
el cos elimina immediatament i un malbaratament alimentari, donat que ningú es
menja un quilo d’espinacs, pastanaga, avellanes i xia per cuidar-se. Això
tampoc ens salvarà de la malaltia més temuda.
Aquestes
modes en mans de les seccions de R+D i màrqueting, de posar tot en una
coctelera i a veure què en surt, si cola i qui pica, també van arribar a la
música i la dansa amb la confusió, perdó, fusió de les teràpies dubtosament
saludables i l’exercici físic altament atraients. Us explico els més
estrafolaris invents. L’aquamàster, que pretén ser superior a l’aquagym, una
pràctica per a la qual s’exigeix un títol esportiu, on unes persones dins de la
piscina intenten seguir el ritme de la monitora, que es mou en sec i, per tant,
sense fricció o resistència de l’aigua, amb música molt ràpida. L’escola de
sirenes descompassada frega el ridícul i és perillós. Per experiència docent,
us asseguro que el ritme de 120-140 b.p.m., a l’estil techno/trance,
més propi d’una festa rave i ben atipats de substàncies excitants, no és el
millor per la salut de senyores de certa edat intentant controlar un cos rígid
o tocat per artrosi i les hèrnies.
Fa
uns anys, la gimnàstica dels llits elàstics individuals que venia a afavorir
descaradament el drenatge limfàtic va ser el gran malson de clients enganyats
per la percepció de recuperar la vitalitat d’una forma divertida, i els va
convertir en pacients de llarga durada de traumatologia. El cas va estar a punt
de fer trontollar l’economia de les assegurances mèdiques dels Estats Units.
El
ioga, que és una filosofia de vida, com els exercicis asiàtics i les arts
marcials, la natació i el ballet clàssic (sense excedir-se cap a la
professionalització que pot caure igualment en deformació severa) tenen la
mateixa estructura tècnica i base correcta per a la cura coherent del cos.
Conec
diversos casos de persones que havent practicat Pilates han passat pel quiròfan
amb greus problemes a l’esquena per mala pràctica. En aquest ventall de
gimnàstiques i teràpies falses apareix el iogalates, una invenció poc
respectuosa amb les seves arrels de mètode molt estricte i controlat per
mestres seriosos i no recomanable per a tothom com a producte de consum i
salut, basat en la ignorància de qui creu que es cuida.
La
degradació, l’abús comercial i la poca ètica també esquitxa l’aeròbic quan
sento dir “padebure” o “bolchenx” (pas de
bourrée, del ballet, i ball change,
del jazz, n’he fet milers) a una monitora que ni sap el que és. Provin de fer
una recerca en vídeo, no té res a veure.
Com
amb les notícies, abans de posar el seu cos en mans d’una moda, contrastin-ne
l’eficàcia, és un consell d’amiga invisible, per allò dels grups de regals de
Nadal.
Si
algú vol fer el batut de cava i torró, com a prevenció dietètica, ja els dic
que no... que a golafres no ens guanya ningú.
Gràcies
per llegir-me, no és per molestar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
