Crec
que el que més temo és l’estupidesa convertida en norma, l’estultícia rampant o
la categorització positiva de la ignorància. Hi havia una cosa bella en això
dels revolucionaris de finals del segle dinou, aquesta recerca de l’home nou.
La superació a través del coneixement i l’esforç. Fins a un cert ascetisme
socialitzador. Tot ha quedat escombrat pels vents del temps. Crec haver sentit
alguna vegada una al·locució de Jesús Quintero, El loco de la
colina, en la qual deia que ignorants sempre hi havia hagut, però que ara
de la ignorància es feia gala. No puc estar més d’acord amb l’apreciació.
Ara
tot ha d’estar reglat. Som un país que té més de cinquanta mil lleis o normes.
I això ens porta a dues derivades.
La
primera és que com més lleis menys justícia. Això sí, molta més legalitat. Les
lleis s’han pervertit, i de ser un element que pretenia protegir els ciutadans
dels abusos del poder, s’han convertit en un instrument del poder polític per
limitar el camp d’actuació legítim d’aquests. La introducció subreptícia de
normes per part dels actors polítics va retallant a poc a poc, i sense que ens
donem per al·ludits, la capacitat de maniobra per a contrarestar l’abús de
l’estat. De manera omnímoda l’estat, que a Espanya no és una altra cosa que
l’ocupació de les institucions per part de partits polítics, deixa en fallida
la capacitat de resposta d’això que tan grandiloqüent es denomina societat
civil.
La
segona derivada es refereix a la capitulació interior de l’ésser humà.
L’abjuració de la responsabilitat personal. Deixar en mans alienes tota
capacitat de maniobra individual. Així ens hem convertit en massa. Un enorme
ramat que només es preocupa de seguir al que va davant i precedir al que li
segueix. Pot ser que hi ha una certa por atàvica a allunyar-se del ramat.
En
el moment històric en què ens trobem, en aquesta quarta revolució industrial,
que tants dubtes suscita, i que a més ve acompanyada per moviments en l’agenda
geopolítica internacional després de la qual s’endevina una reordenació dels
pols de poder mundial, és natural que l’ésser humà se senti una miqueta
desvalgut. Però és precisament en aquests moments en els quals s’ha d’alçar i
convertir-se en protagonista del seu propi destí. Reconstruir-se com a humà i
fer un pas decidit cap endavant per a reclamar el futur, no ja de si mateix,
sinó dels que vindran, és imperatiu. Sense lliurament i sense sacrifici no hi
haurà futur. Per a ningú.
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
