Costa
molt no caure en el joisme quan el
relat és personal i, no obstant això, dir “nosaltres” podria resultar
contraproduent. Parlo per mi, perdonin la gosadia i cadascú que decideixi si li
compensa explicar-ho. Alguns de vostès, opinòlegs, tertulians i famosos esmolen
la meva ironia fins a aconseguir el mestratge del Tamahagane (acer japonès) i
amb cada comentari decebedor sacsegen el pòsit que em queda aconseguint
l’ebullició d’aquest regirat de decepció, injustícia i emocions que no varia
amb el temps.
He
escoltat moltes explicacions des que saltés el recent cas de les acusacions
contra el director de cinema Carlos Vermut i he arribat a la conclusió que, en
general, vostès prefereixen ignorar el que ja sabien, com sempre. Hi ha qui en
una parenceria pròpia d’un circ de tres pistes, fa declaracions a quina més
sonora perquè enlletgir en públic amb la referència del correcte és molt
educatiu. Però qui tant opina des de la barrera què faria si hagués
d’intervenir? Denuncia, denuncia... com si fos tan fàcil, posant en risc el
treball i guanyant-se la reputació de problemàtica. Les artistes no tenim una
altra cosa a fer més d’acusar en fals a costa d’enfrontar-nos a una demanda i
perdre-la perquè en aquest moment en què et planten les mans als pits en un
canvi de decorat o t’agafen la mà, desprevinguda, per a agarrar un penis erecte
—vaja, quina casualitat!— no hi ha ningú amb un mòbil gravant. Tots, en la
professió sabem qui són els depredadors i tenen còmplices, els covards que
silencien.
Em
venen amb la premissa que cal denunciar ràpidament, ja! Acumulo en la meva
experiència vital —quin honor!— tres agressions físiques i tres intents d’abús
sexual amb i sense testimonis en horari laboral. Solament una no va ser
denunciada immediatament. Els testimonis ho consideraven normal, no volien
involucrar-se o van ser coaccionats. Els directors i empresaris no li van donar
més importància i els responsables dels abusos es van salvar, gràcies tant a
altres homes com a dones. La meva història transcorre entre els anys 80 i 90,
la qual cosa llança una altra única veritat; denunciar en l’empresa no em va
servir de res i en la caserna de la Guàrdia Civil, per molt que m’ajudessin els
agents, tampoc. Tenia vint anys i vaig ser obligada a retirar l’atestat, per no
perjudicar una altra dona al càrrec. Lògicament, vaig perdre la feina.
Cadascú
compta la fira com li va i la meva és massa comuna, però l’exposo des d’una
perspectiva d’espectadora aliena com tots els que opinen, perquè es facin una
idea de la vergonya que hem passat. Primer és la por, després una inoportuna
confidència i en acabat un rumor cruel. L’abús d’ara és tan antic i repugnant
que per a qui no l’ha sofert o viscut converteix, a ulls de l’opinió pública,
l’autodefensa necessària en heroïcitat. Continuarà succeint. La valentia no es
cotitza en el teatre, el cinema i la televisió, són àmbits solitaris, críptics,
encebats d’interessos capritxosos i ocasos sobtats per molts premis de gala amb
bon rotllet. Com a rematada final, l’anàlisi: he contactat a més de vuitanta
entitats entre mitjans informatius i associacions feministes per a esbudellar
tota aquesta porqueria i no he superat les deu respostes. No soc un talent jove
i emergent, ni una famosa. Noms, volem noms. Els tinc i revelar-los em suposa
el fastiguegi d’haver de blindar-me amb un advocat que sigui millor que el dels
agressors i encobridors; aquests que s’ofenen clamant pel seu dret a l’honor,
apel·lant a venjances inventades o a allò tan vil de l’aigua passada quan hi ha pressa i incomoditat per a oblidar.
Facin-me el favor de no dir víctimes a les supervivents d’abusos, vostès que
tant especulen i justifiquen perquè, què sabran? Però tu, companya, denuncia
que alguna cosa queda... buit, sospita, humiliació, demandes i factures per
pagar.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.