dilluns, 13 de maig del 2024

Eurovisió, la decadència europea

 


A risc de semblar conservadora, el dissabte vaig escriure en Facebook: “Amb aquesta opinió em jugo la vida amistosa en aquesta xarxa, Eurovisió és la mostra palpable de la decadència d’Europa”. Esperava acalorades defenses des del sector dels meus coneguts LGTB, però només va haver-hi una discreta intervenció per a discutir-ho de bon rotllo. 

Algunes artistes van riure, uns altres col·legues van callar i això que no practico el vet en el meu perfil. Els efectes i llums d’aquesta edició han sobrepassat el nivell desmesurat. Crec que no han connectat amb el públic més gran, ni amb els que saben el que no compraran per molt nou que els hi ofereixin. 

Sospito que aquests creadors de concepte són joves, desafiadors, ignoren el gust i la qualitat... i prenen més absenta que Shakespeare, però de la dolenta. Per un moment vaig pensar que Malmö i tota Suècia sofririen una apagada nuclear digna de telesèrie conspiranoica. 

Ni Lazarov en els seus temps més psicodèlics va abusar tant del vertigen que se li provoca al públic per la saturació del moviment de la càmera i la il·luminació gairebé estroboscòpica. Cancel·lin tot això, els videomapping i efectes rars. Redueixin els vestits impossibles i estètica que no afavoreixen a gairebé ningú i queden quatre matats amb ínfules de grandiositat. 

Aquest muntatge ha superat el malbaratament asiàtic més estrafolari. Semblava que les diferents coreografies s’havien comprat en un mercat a l’engròs, ja fossin d’estil neoclàssic on s’amaguen molts incompresos del seu art o de comercial dance, totes idèntiques i fins i tot intercanviables. 

Creades per l’ego de coreògrafs que no van tenir en compte la baixa capacitat tècnica i artística de la majoria dels participants. A aquests personatges, el millor de cada casa, cantant sense música en directe i interpretant escenes d’un mal viatge, els situem a un escenari de cambra negra, amb vuit llums de contra (darrere) i vuit frontals ben posats i els guanya Malena amb Loca però de llarg. 

Si busquem en el passat fins Quién maneja mi barca amb Remedios Amaya en versió digital té avantatge. No puc imaginar-me a Massiel i Salomé acceptant aquestes condicions interpretatives i tècniques, per a alçar-se amb un èxit. Perquè valien. No van necessitar aquest vernís de poder impostat amb eufòria, en plena farra europeista, mentre es va a la deriva cultural, econòmica i socialment. 

Quant a la representació de Nebulossa amb Zorra, quan s’afirma que és una reivindicació, de què? D’una senyora que no va imaginar que aconseguiria aquesta fama sent un híbrid incompetent, entre la Carrá i Lady Gaga, fent de la mediocritat, popularitat. Un experiment i a més emulant —ja ho voldrien ells!— l’ambient del cabaret. 

Solament els ignorants fan vulgar i puter el cabaret, el gran oblidat i precursor de l’agitació cultural i de l’alliberament de la dona. Corejar no significa tenir èxit. Aplaudir no legitima la falta de talent. La llibertat i el poder femení no paguen peatge de zorrismo. Dones que han fet el que han volgut no han necessitat onejar banderes de petardeig

Mal servei fer quedar les altres dones atrevides, com el que no són. Zorra s’emporta el premi al mal gust. Si vaig dir fa uns dies que la vida artística és la radiografia de la societat, aquí tenim una que assenyala un diagnòstic greu. Que malament tractem els bons amb la seva única oportunitat. Rosa de España, torna. Em quedo amb Chanel, artista completa, a qui van tractar sense pietat per un cul ben posat. 

La cúpula audiovisual d’Espanya ha perpetrat aquesta vergonya pàtria, no vull que m’identifiquin amb ella ni com a dona, ni com a artista. Crec que vostès tampoc voldran que les seves filles s’emocionin amb aquest camí de la vulgaritat cap al fals èxit. 

Corejar-ho no significa guanyar-ho. Aplaudir no legitima la falta de talent. Quines despeses inútils ens ocasiona econòmicament i d’imatge aquest frau televisiu. De nou, espectacle i cultura no tenen res a veure. Nebulossa, als hotels de l’Imserso de Benidorm. Eurovisió, a la picota.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.