És
cert que les caques de gos són molt visibles i provoquen rebuig, especialment
cap als propietaris. Una de les voreres que més conec, està plena de cagades de
coloms que a escala de brutícia i bacteris són més fastigoses. Ens anem
emportant les partícules en les soles i les distribuïm per tot arreu. Observo
la dolce vita dels felins, que mai se sap molt bé si tenen llar humana, la
femta i els orins sembla que són pròpiament un elixir angelical. Amb aquest
comentari, reitero els meus principis de protegir un altre ésser viu, de fet
estic pagant el preu del meu compromís i afecte amb la medicació diària per ser
al·lèrgica al pèl i la caspa de la meva gossa. No em mou l’animadversió. Els
gats de ciutat no cacen perquè no els hi cal, part del seu encant resideix en
la independència però, per l’ús d’ella, també en la seva labor comunitària. Les
rates s’atreveixen com els senglars a acostar-se als contenidors que traspuen
lixiviats. A aquestes persones que ho deixen tot amuntegat en la vorera, als gats
i als coloms ningú els perseguirà amb la mostra d’ADN, una mesura exagerada en
termes econòmics. Ningú va multar als agricultors pròxims que van contaminar
amb abonaments biològics pudents l’aigua de boca de la urbanització de Miami on
vivia, i això era salut amb majúscules. Els gats sobrealimentats amb pinso
abocat al peu dels arbres, estan en la mateixa vorera ronyosa que ha caigut en
el trist oblit de la brigada municipal. En la comunitat de veïns han posat un
rètol com en el zoològic "No alimentin als gats", gràcies. Això de
gràcies, és un vestigi de la ingenuïtat dels correctes, ja que cada dia hi ha
menjar. Cal manar-nos en tot: No mateu el pianista; No parleu amb el
conductor; No escopiu a terra i No pixeu dins de la piscina. Vaig arribar
a conèixer un racó entre matolls, era un chill out de primera on una senyora
els havia posat coixins, mantes i barra lliure. Des de la perspectiva humana,
el sostre i la comoditat són necessitats bàsiques, però en la lògica natural,
no hi ha animals tan inútils com per a no saber buscar-se l’aliment i l’espai
segur. No n’hi ha perquè la seva llei de supervivència els elimina de
l’equació. El cas és que tampoc podem salvar a totes aquestes criatures que han
preferit la ciutat, sobretot dels amos inadmissibles, dels desaprensius i les
males persones que, com en el cas d’una amiga meva, li deixaven gat rere gat,
morts a la seva porta. Fa uns quants estius va haver-hi matança de gats i
gossos amb verí, precisament en l’àrea de les escombraries en un barri de Miami.
Aneu amb compte i no us refieu de les restes de terra. Mentrestant, la vida de
les nostres mascotes continua més o menys com fa uns quants segles, els nous
depredadors de la ciutat que són les gavines, s’han après el moment idoni per
apropar-se a l’abocador d’escombraries, l’horari del pati escolar per a
enxampar molles d’entrepà amb paper d’alumini, s’organitzen en autèntiques
caceres de coloms, envaeixen les teulades de les cases i embruten les platges
tant o més que la gent i les seves mascotes. Els cavalls —i els seus genets—
deixen sengles pastifes en la sorra i en els camins i ningú va darrere d’ells
en pla CSI. Els xiclets són altra brutícia incívica i molt tolerada, guarden
ADN? Tota culpa recau sobre els cans. Això de portar-se una ampolleta d’aigua
per a diluir l’orina per si no s’arriba al pipicà a temps és una altra
desproporció, especialment quan l’Ajuntament limita l’ús del reg i aquestes
merdes de colom estampades en relleu, dels gats, les perillosíssimes de les
rates i els lixiviats de les escombraries, es mimetitzen en les voreres per a
acabar dins de les nostres cases. Escac a la infal·libilitat del sistema,
fracàs de la higiene municipal i mite de les caques de gos. No perquè siguin
evidents contaminen més. Això és el que ens succeeix: “No veiem les coses com són, sinó com som”, se li atribueix a Krishnamurti i a Kant, i ho va popularitzar en
els seus relats biogràfics Anaïs Nin.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
