En
l’última urbanització de Mont-roig on vaig viure succeïen coses. La més notòria
era la territorialitat dels primers colons que mai van considerar als qui estàvem
de lloguer com més iguals. El
president era maco i disposat a ajudar, però les conductes qüestionables no
tenien fàcil mediació.
Al
segon dia d’instal·lar-me, una dona furiosa em va aixecar la veu i el dit
amenaçadorament perquè la meva gossa bordava responent als altres gossos de les
cases pròximes. L’endemà, gairebé me la van liquidar amb mata-rates. Va viure
gràcies al meu marit i al AniCura de Cambrils. No vaig poder demostrar qui va
ser, però vaig descobrir una cosa que no havia sentit fins llavors: odi. I
sense objectiu.
Un
veí va plantar un castell inflable enmig de la via pública, totalment
comprensible, ja que el seu jardí estava ocupat amb una rampa per a patinadors
el soroll de la qual va estar torturant-nos durant llargues temporades just
quan més somnolència ens queia damunt. A més, aquesta casa tenia una clàusula
especial de dret de pas per a poder portar la llenya a casa d’una veïna gran i
vídua, però no va tenir cap objecció a construir una caseta i treballar en un
autèntic taller mecànic, deixant a la senyora a la mercè de la bona voluntat i
el preu extra del tractorista proveïdor i a nosaltres fins al capdamunt de
serres, soldadures i martellades. En la mateixa zona, altres dos veïns,
disparaven a matar als coloms en els pins que queien morts en els nostres
recintes, era igual que vingués la patrulla forestal, van continuar matant-les.
El carrer s’ocupava per a celebracions d’adults fins a altes hores de la
matinada, sense permís municipal i de sobte quinze cotxes de persones no residents
creaven un embut, sense poder entrar ni sortir —un incendi o una emergència mèdica
serien un desastre— però la comunitat de
propietaris el considerava un gest de bon veïnatge. El repartiment de
gentilesa, ja veus, era peculiar.
Aquestes
molèsties no són comparables a les causades pels lloguers turístics ni als
estrictes controls de contaminació sonora que s’apliquen als hotels. En cada
grup d’edificis es repeteixen les obres que no respecten l’horari, els nens que
només saben jugar xisclant, especialment en les piscines comunitàries i les
famoses xerrades nocturnes a les terrasses. Són activitats dels residents
locals, encara que els turistes creuen que les
seves vacances de borratxera i escàndol tenen prioritat sobre la nostra
existència. S’han convençut que els necessitem i inclouen l’abús en el paquet,
això també és conseqüència de l’oferta barata.
Vivim
apilats i condemnats a això que a la meva
casa faig el que em dona la gana, encara que el seu pati, com diu la cançó,
no és particular. Un balcó és un portaestendard de nacionalismes, aparador de
misèries i amplificador de soroll que va rebotant d’una paret a una altra de
manera que a la 1 i mitja de la matinada les riallades i la xerrameca no et
deixen dormir amb la finestra oberta ni tancada. Signes de poca consideració
cap als altres. El fastiguejo es van incorporant a la nostra rutina i es
consent per no semblar mals veïns. Hi ha dies que em ve de gust contraatacar
amb els altaveus en pla Apocalypse Now,
amb la Cavalcada de les Valquíries de Wagner. Després em passa. Aquesta
fantasia èpica —de megalòmana no tinc res— supera la ficció de la pel·lícula de
Francis Ford Coppola, una còpia de l’ús que se li va donar per a introduir les
aparicions de Hitler. La seva propaganda va impactar valent-se de la
grandiositat de la partitura, en presentar l’avió de transport militar
Messerschmitt 323 en el NO-DO 53 B del 3 de gener de 1944. Davant la dimensió
de la batalla en el bloc, valoro les meves forces i sé que la possible resposta
ofensiva de reggaeton amanit de bramuls i mugits sempre serà pitjor.
Segurament
estic assilvestrada, he passat molts anys en cases independents i no m’adapto a
la vida en el bloc de pisos a Salou.
Queda
telefonar a la policia que per escassetat d’efectius, no pot assimilar tantes
queixes. Viu i deixa viure? On?
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
