Després
d’utilitzar un servei, rebem una petició de valoració. El feedback, en anglès
sona més professional, dedicat a treballar millor hauria de funcionar per a
satisfer a la clientela. També podem deixar constància per mitjà de les
ressenyes en internet, encara que en alguns casos s’avisa explícitament que no
s’han verificat. Gairebé sempre responc a aquesta enquesta escrita, encara que
és sabut que l’autocensura genera respostes falses, fins i tot gaudint d’un
anonimat que ningú pot garantir. Qualsevol és candidat a emportar-se quatre
estrelletes o una mala crítica, fins i tot el descrèdit propiciat per la
competència. Amb la velocitat de comunicació on la immediatesa és sinònim de
certesa, caiem en les mentides que a costa de repetir-se es converteixen en
veritats. Com el meu és mesclar ous amb caragols, i pot succeir que s’imbriquin
com en el cas del cerdolí —que no és
porc ni senglar— aquí exposo unes dades verídiques, inadvertides a la majoria i
com diu José Mota «que no passa res, però ser, ets».
Nosaltres
preocupats per la corrupció política, identificant als responsables dels mals
nacionals, al qual més vergonyós, com aquest paperot molt de drama Queen i
desmesurat ego del president Sánchez, ens hem conformat (jo no) amb la mentida
sistemàticament. M’explico, mai he treballat presentant un CV, però en un
moment donat, acudint al Servei Català d’Ocupació i a una borsa de treball
municipal, m’han proposat mentir en el més sagrat que són les meves dades: dir
que condueixo i tinc vehicle propi. En negar-me a falsejar i segons paraules
dels funcionaris, no encaixava en el sistema. Mai he arribat tard al meu lloc
ni he necessitat un vehicle propi, però la maquinària, aquesta gran picadora de
carn com m’ho sembla qualsevol ronda i entrada d’autopista a les cinc de la
tarda, prefereix el carnet a les competències. Quilòmetre 0?, un altre eslògan
de conte.
La
meva última anècdota per la protesta davant una ordenança del padró de Salou
més inventada que l’alemany dels sketchs de Mota, m’ha atorgat el privilegi que
ara, aquesta mateixa qui va col·laborar gratis durant anys i acumula 20 cartes
de felicitació i agraïment municipals, constati en la distància curta, la
crispació i per la desconfiança viscuda mediti encara sí acudir al síndic de
greuges. Li hi dedicaré un article sencer, n’hi ha per llogar-hi cadires. No
importa que la meva sigui una victòria emparada per la Generalitat i el Govern
d’Espanya, governs superiors, i silenciada pels mitjans que no perdran a tan
insigne client, el significatiu és que encaixar la crítica negativa i
reconèixer l’error continua sent l’assignatura pendent d’aquest país.
Una
altra xurra, merina o xurrina,
m’adjudico el copyright; vaig tenir l’ocasió de treballar amb un turc, C. Usan,
temut director general dels ressorts de 5 estrelles de MNG i que després de les
inspeccions de qualitat, sense obtenir reports negatius enviava de nou a
revisar dient: “No pot ser, ha d’haver-hi alguna fallada”. En una reunió de
directors de 6 ressorts i després de plantar-li cara demostrant-li amb dades com
la retallada de cambrers estava perjudicant la qualitat dels espectacles (però
no les enquestes de satisfacció de la meva secció que incloïen el cap del meu
director) va haver d’acceptar la meva anàlisi. Sota aquesta batalleta d’experta
sènior s’amaga la lluentor de la medalla d’una gran veritat que vaig fer meva
gràcies als meus col·legues d’EUA: “Vostè que ens critica, vostè ens interessa”.
M’encanta
ser incòmoda i aplaudeixo als valents que ho són. Usan Bey, després d’aquella
situació, va presumir de la seva coreògrafa espanyola —i la primera catalana a
Turquia— en l’esdeveniment empresarial més important d’Antalya i posteriorment
va ser director d’un ressort de 7 estrelles... i jo, exactament per defensar
l’obvi, ja no li caic bé a l’alcalde que, per aquest desacord i mutisme, ja no
continuarà sent el meu advocat.
Amb els dracs es lluita de front i no
per la cua.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
