dimecres, 26 de juny del 2024

Artistes i precarietat laboral

 


El 10-6-2024 El Diario ens portava unes declaracions de l’actor Roc Bernadí quan va rebre el premi a la millor interpretació destacada masculina de l’edició número 16 dels Premis del Teatre Musical, celebrats en el Teatre Coliseum de Madrid. Bernardí va aprofitar per a reclamar millors condicions laborals. “Si realment posem l’art per davant, no hauríem de normalitzar el fet de signar nou funcions a la setmana, ni tampoc fer dos doblets seguits setmana rere setmana. No ens haurien de descomptar el dia per una disfonia o una lesió, producte del xou en el qual estem”, va afegir. “Som nosaltres els que posem el cos. Sense nosaltres no hi hauria musicals”.

Llegint aquesta reclamació tan necessària, penso que han passat quaranta-cinc anys des que estic en això del treball en l’espectacle, quan no teníem dret a baixa o ens estafaven les cotitzacions i també ens feien viatjar el dia lliure que per llei està prohibit. Avui dia encara se silencia, tant als mitjans informatius com les institucions, el greu accident que vàrem sofrir en la Companyia de Colsada quan es va enfonsar el fossat del Teatre Principal d’Alacant l’1 de març de 1984 deixant ferits, encara que alguns vam poder morir.

El Diari Més es feia ressò el 12-4-2024 que cinc actors del xou Bang Bang West de Port Aventura havien estat acomiadats després de demanar millores laborals a Fantasia Animación, la subcontracta encarregada de gestionar-lo. Els van enganyar, dient-los que l’stunt show no continuaria en la temporada 2024-2025, però aquí estan cinc nous actors cobrint el seu lloc.

Això del parc no és nou, ja que el 17-7-2003 a El Mundo es donava la notícia que el Parc temàtic havia estat condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a indemnitzar a onze actors amb una quantitat ridícula per obligar-los a realitzar vuit passis diaris quan per contracte els hi corresponien sis. Com a artista puc assegurar-los que la qualitat d’un espectacle comença a minvar a partir del passi número tres. Honestament, en perjudici dels artistes que fan tot el que poden, l’espectacle no pot ser ni molt bo ni molt elaborat. Els artistes es trenquen físicament i emocionalment. No compensen les lesions ni la pressió ni la manca de descans intermedi. Maquillar-se, preparar el vestuari, preparar el cos i assajar també és treballar.

Però és el que hi ha, encara que alguns veterans facin declaracions fabuloses en vídeos promocionals de nostàlgia d’aquells pioners que van inaugurar el parc, aquells que no tenien botes especials de cancan o als qui perseguien el dia lliure perquè fessin suplències i, a més, amb els vestits suats i bruts d’un altre company.

Sempre poso l’exemple del Cirque du Soleil, que ja en temps llunyans oferia més de 3.000 euros de sou, allotjament complet, menjar segons les seves apetències i psicòleg, terapeuta per a evitar el burnout.

Aquesta mala gestió i poca cura dels artistes succeeix perquè no hi ha un sindicat que els agrupi i, per tant, com succeïa en ple Paral·lel en els setanta, vuitanta i noranta, davant les reivindicacions existia un únic so: “Al carrer per problemàtic i que passi el següent”. S’aixecava el telèfon per avisar als altres empresaris que no ens contractessin. Això no és una llegenda, ho vam viure tots els de la meva generació, anteriors i posteriors. Mentre hi hagi un 'següent' disposat a agafar el tros de pa per avui i fam per a demà, continuarà havent-hi aquesta greu precarietat. Solament Equity als EUA, Anglaterra i Austràlia garanteix la qualitat laboral, perquè si es maltracta a un sol o s’incompleixen els convenis d’un grup, paren tots i ningú demana feina en un lloc que està a la llista negra. Uf!, igual que aquí, on els noms dels artistes també omplen llistes negres.

Desitjo que a aquests actors valents no els deixin sense ocupació per haver posat de manifest la part més lletja i perillosa. Abans d’enlluernar-vos i aplaudir, penseu en tot el que hi ha al darrere. Si un fill us diu que vol ser artista, digueu-li que endavant, però que es prepari per a una carrera d’obstacles i també que aprengui una altra feina pràctica, ja que un gran percentatge d’artistes estan en el llindar de la pobresa. Recordeu el cas de l’actor Àlex Casanovas, que quan ja era força famós va haver de posar-se a fer de cambrer la temporada d’estiu de l’any 2013. Que no és indigne, però un no es prepara artísticament gastant una fortuna, amb una inversió de vida pròpia, per haver de lluitar sol o amb molt pocs companys de cara a aquestes misèries empresarials.

Ja ens ho deien els companys més grans, cansats i decebuts a les noves ballarines en els camerinos del vell Teatre Apolo de Barcelona: “¿No querias ser artista? ¡Pues te jodes!”.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.