Els
homes no se n’adonen, o no els importa, de l’incòmode que resulta per a les
dones veure torsos nus.
No
és sexi, no és higiènic i no és igualitari.
I si
és sexi, en format de pastilla de xocolata, és una visió que satura perquè no
es pot estar tot el dia pensant en l’única cosa. Cal viure.
Si
nosaltres poséssim els pits a l’aire en un autobús, en el supermercat o a
l’hora de menjar sobre la taula, és possible que algun senyor priàpic se sentís
beneït, però, en general, pot ser fins i tot violent.
Excepte
en les àrees de nudisme, que és consensuat, hi ha un decòrum per a aplicar en
la convivència. El natural no és rude ni desagradable ni eternament bell i
fabulós.
Tot
caurà al nostre voltant; pèls, escates de pell i suor.
Sapigueu
que en algunes xarxes socials com FB, si poses un tors de dona, encara que
sigui tapat, l’esborren perquè es considera inadequat.
Jo
també passo calor, però creieu-me, hi ha solucions abans de decorar-nos
l’existència obligatòriament amb parts anatòmiques que no volem veure.
És
l’assot de cada estiu, una prova més de masclisme, i no soc feminista, soc
normal.
I
per descomptat: samarretes del model imperi a la foguera. Això sí que és ranci
i vell, o com diuen els que es tenen per molt moderns, viejuno. (No trobo
traducció adient.)
Me
n’alegro que opinis en contra del meu sentit estètic i d’educació. No el
canviaré.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memoriasde una corista.