dilluns, 1 de juliol del 2024

Àngels

 


Quan vaig veure Àngels en el Teatre Tívoli, vaig sentir que l’obra li venia gran, potser perquè era un musical fet a mida de la Minelli i gairebé de retir, per tant, eren belleses diferents amb comparacions odioses. Amb línies vitals totalment oposades. Llavors Àngels era jove, com jo. Crec que ara sí que pogués ser el moment de fer l’autèntic musical de la seva carrera. L’hora de la celebració i l’autoafirmació del seu treball escènic. Té una història per explicar amb el seu propi format, amb els temes que li emocionen i amb els sentiments que la defineixen.

Àngels Gonyalons m’agrada en alguns temes i rols, en uns altres no. És totalment comprensible. Soc hipercrítica, sense mala fe. Mai he donat punyalades per l’esquena per treball, unes altres a mi sí, i això que no he estat famosa ni encapçalat una cartellera entre els triats i privilegiats del teatre català. No envejo a ningú ni res. Cadascun ho treballa, ho sofreix, ho venç i no crec en la sort com a director de càsting i molt menys com a productora teatral.

Ricard Reguant anteriorment ja m’havia convidat a veure Memory, també en el Tívoli de Barcelona, i d’aquella nit conservo la seva fotografia autografiada. També guardo una altra foto amb ella darrere del plató de TV3, el 1992, quan va venir al programa Això és massa, del Màgic Andreu, i jo actuava amb el meu Ballet Elite’s Show.

Llavors les fotos eren de paper i ens gastàvem una fortuna. Sabeu què?, els avantatges digitals instantanis van acabar amb els meus moments fotogràfics i protagonismes varis. Des de fa gairebé vint anys no m’interessen les fotos de record. Solament les estrictament promocionals, encara que avui dia Hollywood i Broadway (i aquesta indústria que hi ha en aquest país) investiguen la xifra de seguidors dels seus actors. L’actor és l’eina de màrqueting de la productora.

L’última vegada que ens vam veure en persona (en la cua del súper, abans de la funció) vam creuar unes paraules perquè jo em vaig identificar i ella va ser amable encara que lògicament ni es recordava de mi. Ella estava en el Teatre Comtal i jo en el Teatre Arnau l’any 1995.

No la conec. Un tema del musical Estan tocant la nostra cançó és el nostre únic punt de connexió, cadascuna l’interpretava a la seva manera sense més pretensions. I, després, curiosament, haver tingut una relació sentimental amb una persona més gran.

Moltes de les coses que esmenta em són familiars, des d’una altra perspectiva professional i emocional. Això que explica aquí a Catorze i en un altre entrevista sobre la seva dura maternitat i altres reflexions personals, és d’una honestedat com a poques he vist. Ho contemplo com molts que ja hem passat els cinquanta anys.

Seria interessant que els joves que aspiren a treballar en l’escena sabessin d’aquestes experiències intransferibles però paral·leles. La postlectura quan l’entusiasme ha deixat pas al balanç. Quan no hi ha res a demostrar ni justificar i pot ser que encara quedi alguna cosa per reclamar o defensar.

La comprenc i l’aplaudeixo. Mereix el meu respecte.

La felicito i li desitjo l’èxit més gran.

Mai se sap què passarà a partir dels seixanta.

En això estem.

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.