Molt
es parla de la violència, com ha estat el cas dels trets de pistoles d’aigua
contra els turistes i la pintada de grafitis que els insten a marxar de
Barcelona.
Violència
és el fet verídic que milions de litres d’aigua es carreguen en els creuers
mentre a vostè i a mi ens venen amb la cantarella de la sostenibilitat, el
quilòmetre zero i la restricció per la sequera. Si ens fem una ferida, o se’ns
fica sorra en els ulls o ens pica una bestiola, no tenim una aixeta útil a
l’abast.
Era
eloqüent, a Cambrils fa ja anys, acostar-se a la zona de la nova estació de
tren i veure unes fonts arrencades dels carrers, presoneres darrere d’un
reixat. Les comparacions són odioses i en termes de sanitat diria que sembla
que hi ha més equips d’emergència cardíaca en llocs estratègics que fonts
públiques.
Violència
és topar-se amb gent tirada sobre la gespa de les zones verdes, i sovint
brutes, de Salou. No solament hi ha borratxos, també grups en el canvi de
setmana, esperant el transfer, quan el vestíbul de l’hotel ja no dona per a
més.
Escombraries
que impregnen la ciutat, impossible de mantenir-les a ratlla. Saber que es
disposa d’un mínim servei policial i sanitari, calculat per a una població
estable, que no podrà enfrontar-se a una hipotètica catàstrofe, cosa que vivint
entre petroquímiques i nuclears és com poc tranquil·litzador.
No
es tracta de ser poc amistosos amb els dos milions de persones que passen per
Salou. Es tracta de ser justos amb les quals resideixen. Quan vegi al seu veí,
com en el cas de Barcelona, usar pistoles d’aigua per a donar un missatge
contundent al visitant no desitjat i als governants, plantegi’s quina classe de
pressió s’ha exercit contra la població local per a arribar a aquest punt i què
farà vostè quan sigui el principal perjudicat.
Violència
és que uns es creguin que poden acabar amb la nostra qualitat de vida mentre
s’entretenen a fer rots a l’oïda i ens posen davant dels ulls un cos semi nu
que guarda l’olor nauseabunda de protector solar i suor tranuitada en l’autobús
de la Plana.
No
trobar pis de lloguer anual o amb preus prohibitius. No poder conviure en hores
de descans en les zones d’apartaments turístics. Entrar en un establiment
parlant català i que et responguin en anglès. Violència és fer caixa mentre uns
altres, els ciutadans que no ens dediquen al turisme, paguen les conseqüències.
Cal
preguntar-se quina és l’acció prèvia, consentida, i l’autèntic detonant
d’aquesta resposta contra la massificació. Això no és vandalisme, és la reacció
lògica de qui sent i sap que li roben el seu present i el seu futur. Cal ser
molt ximple per a no adonar-se’n.
Condemno
la violència.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
