Semblem
oblidar que més enllà del dolç i el salat també tenim el sabor amarg i àcid.
En
aquesta òpera bufa que són els noticiaris de tendència predominant i contrari
al que se suposa que hagués de ser la seva funció primària, la notícia, la
crònica adquireix aquest fatal dualisme en el qual s’ha convertit qualsevol
expressió de caràcter públic; blanc o negre.
Si a
això afegim la moral (amoralitat) dominant del que se suposa la correcció
política, llavors qualsevol visió o posició amarga o àcida només es pot esperar
una pluja d’epítets digna d’una obra d’Homer.
La
covardia general i generalitzant que és el dia a dia del quefer dels éssers
res, que tendeixen a omplir les voreres dels nostres carrers i aquestes
autopistes de la informació, no són més que les icones de la nostra
subordinació interior, la nostra covardia i claudicació pública davant la
iniquitat.
Em
recordo d’aquest tango de Santos Discépolo, Cambalache, que tan
meravellosament cantava Serrat. La lletra d’aquesta cançó la tènia pegada a la
porta del meu armari quan encara vivia a la casa dels meus progenitors.
Han
passat ja gairebé quaranta anys i si llavors ja tenia aparença de realitat la
seva lletra, avui és sens dubte una crònica de la realitat. A vosaltres us
deixo el dolç i el salat. L’amargor ja és part del meu sabor diari. L’àcid serà
una cosa que espero compartir amb tots vosaltres.
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
