Va
haver-hi un temps d’interacció en xarxes on qui més i qui menys es va comportar
com un passerell. Signar. Signar coses, moltes que crèiem injustes i altres
sense haver estat comprovades. Tots els bons samaritans d’internet tenien
trobada en Facebook el pont perfecte per a arribar a Change.org on després de
comprometre’t pel bé de la humanitat et demanaven diners. Com en qualsevol
secta de fe que es preï. Gent que conec, envejosa i traïdora, demostrava
commovedors trets de bondat signant per a salvar a la tonyina vermella. La
doctrina vegana es va convertir en una religió tan integrista i oficial com la
majoria. Amb internet s’han acabat els grossos. Les Tres Gràcies de Rubens ara es denominen curvy. S’ha normalitzat l’obesitat, que és un problema de salut,
per sobre de l’estètica perfecta i això ocasiona grans beneficis a la moda i
comoditat a tota aquella que passi de la talla 44. Tota la persecució de
l’impossiblement bell i eternament jove continua generant més ingressos que la
grassor de passarel·la.
Uf!
Vau arribar a tenir MySpace? Jo sí, era bàsicament un lloc per a artistes i com
al Messenger de Facebook vaig rebre fotos nauseabundes (o no, que n’hi ha per a
tots els gustos) de penis, en perspectiva sobre peus d’ungles llargues i
brutes. Clar que també un senyor amb uniforme militar americà em va contactar
per a admirar el meu somriure i demanar-me amistat. I hi ha dones qui encara hi
cauen.
La
xarxa no ha deixat res per al misteri. És tot obvi i quan no és vulgar, és
francament fantàstic. Genera desig, frustració i enveja. Posa de manifest la
necessitat de confirmar que som bones persones i que no estem sols.
Filtre
li diuen. Pot ser que sí que hàgim d’aplicar filtres. Jo ho faig, mai he pujat
a una taula de surf, però des que torno del carrer fins que abandono la gran
biblioteca de la nova Alexandria d’internet amb les seves faules, cavalco les
ones evitant caure. És un continu exercici de sentit comú. Continuem atrapats
en publicar una existència que em recorda la frase en la pel·lícula Shall we dance: ens casem per a tenir un
testimoni de la nostra vida.
Escolti’m,
jo em vaig casar per amor a 45 anys quan mai vaig planejar fer-ho, però
comprenc el concepte del guionista que generalment escriu sobre el que coneix,
fins i tot en el cas de La guerra de les
Galàxies.
Actors
Així
se’n diu als governants que manen als joves a morir en les guerres i als
polítics que ens amarguen la vida. D’una professió que recrea la ficció i
genera fantasia, i plaer per l’art a un apel·latiu que colpeja durament amb la
realitat. Aquesta és l’escena que ens ha tocat viure encara que no sabem quan
abaixarà el teló. De moment encara travesso ones i ones, com en caminar pel
carrer Barcelona en hora punta un 7 d’agost. És inevitable trobar a faltar al
senyor Joan de l’Hotel Mònaco, la Maria Lourdes Pau de la botiga Slot, la
Lourdes de La Primavera, estupends i entranyables representants del turisme i el
comerç de Salou. N’hi ha encara, de la vella guàrdia d’aquell Salou pujant que
tenia un futur millor del que ha resultat avui, com el senyor Llauradó que
continua comandant el Fernan’s.
Però
costa trobar l’origen de tot plegat.
De Salou Essences, res de res, rotundament
no pel que fa a la meva experiència dels anys noranta.
Avui
ja no m’enamoraria de Salou, però és preciós retrobar aquelles persones amb
tant afecte i simpatia que vaig conèixer llavors.
Terra
cremada i records ferits que no poden revifar. No parlo des de la nostàlgia i
no puc signar perquè torni aquell Salou que tant vaig estimar. Us han enganyat
aquells que us han portat fins aquí. Filtre. Sentit comú. Menys Fitur. Menys
lluentons i més feina. Més honestedat. Més treball per la gent que val la pena
i l’alegria, tenir-la contenta i segura. Jo estic de pas, però i vosaltres?
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
