Seria
allà pel final dels vuitanta quan solia parar en un bar a l’ombra de la Seu de
Saragossa, La Flor de la Serra, ben conegut per les seves sardines a la brasa.
Eren temps de canvi a la ciutat dels vents i es veia la transformació que a poc
a poc s’anava ensenyorint de la ciutat. El canvi més significatiu va ser la
remodelació de la plaça del Pilar. Em recordo encara que a les portes de la Seu
hi havia llavors arbres, ombra, terra batuda, la qual cosa és vida. Però heus
aquí que havia arribat el progrés amb majúscules i ara la plaça s’havia
convertit en un pla de ciment convertint aquesta plaça viva en una avantsala de
l’infern calorós d’agost potser com a pas penitencial per a les ànimes a la
recerca del paradís salvífic de la basílica. La llavors corporació municipal,
en aquell temps socialista, havia aconseguit multiplicar a l’enèsima potència
el pressupost inicial fent que allò fos un despropòsit monetari que
desgraciadament només queda com a anècdota vist el desaforament dels anys
posteriors en tots els racons del país. Això sí, perpetrat per totes les sigles
de l’imaginari polític. Es tractava que el progrés fos símbol d’un nou país. La
qüestió és que un dia parlant amb el patró del susdit lloc custodi de les
sardines, em va comentar que es recordava del que en aquest moment era
l’artífex de semblant barbaritat progressista i de com l’havia conegut en els temps
en què anava d’establiment en establiment venent màquines d’escriure. El que
més li deixava perplex és que aquest mateix afaitapobres que feia molt pocs
anys passava per la seva barra amb l’Olivetti en la mà, després de dos anys en
el càrrec de tinent d’alcalde havia despatxat a la seva fins llavors mitja
taronja amb un divorci en el qual li va endinyar 400 milions d’això que ara
s’ha anomenat antigues pessetes. Sens dubte el progrés venia amb un pa sota el
braç. Van passant els anys i com deia el meu pare: el llop perd el pèl però no
la manya. Continua havent-hi per tots els racons de la geografia aquells que
xifren la seva posteritat a fer barbaritats en nom del progrés com per a deixar
empremta no a base de fets que dignifiquin la condició humana o la vida dels
quals no tenen més remei que sofrir l’estupidesa o ànsies d’engrandiment
personal. Heus aquí que sé d’alguns que són capaços d’arrencar pins centenaris
de la costa per a plantar vinyes per a poder fer-li la competència al Priorat
o, sí, potser a la Ribera del Duero. Però què els comptaré a vostès, ja sabran
a aquestes altures que el progrés ve encara que sigui a pas de tortuga. D’altra
banda, no es preocupin que la tortuga és de plàstic, molt progre ella com si
fos un cogombre d’aquests del Mercadona amb condó i tot perquè quan la hi
fiquin pel cul després la hi puguin menjar sense tota aquesta merda que sol
portar la qüestió.
Una col·laboració d’Hispània Posterior.
