Al
meu carrer hi ha un home que viu en un cotxe. El veig cobrir les finestres amb
samarretes quan fa sol i treure els peus per la finestreta del conductor, al
capvespre. Cada dia la mateixa rutina sota la seva closca metàl·lica. No hauria
d’haver-hi gent dormint al carrer. Pot ser que a ells no els importi res, però
a mi sí. Encara recordo els anys vuitanta i la gent vivia sota un pont quan
l’autobús número 54 deixant la Gran Via de les Corts Catalanes s’aproximava a
la zona de Glòries de Barcelona. Tot es va remodelar per a les Olimpíades, va
desaparèixer el barri de la Perona molt prop de la meva casa de nova
construcció de la Cooperativa d’Habitatges Montseny per als treballadors de
Sant Martí, però ara la indigència ha tornat a prendre aquesta àrea de la
ciutat.
Un
dia aquestes persones normals que vaguen pels carrers van tenir llar, treball i
possiblement afecte i companyia, però el que no van tenir va ser sort. La seva
falta espanta, tant com la misèria, precisament, a qui la contempla. No ens
agraden els perdedors, ens recorden el fràgil equilibri de la nostra pròpia
corda fluixa, l’amenaça constant que un dia tot pot torçar-se i entrar en un
bucle de desesperació que acaba en resignació. I, no obstant això, aquesta persona
sense sort mínima per a mantenir la vida que ens imposa el sistema, pot ser que
hagi aportat qualsevol mena de benestar a un altre ésser humà.
No
compta, avui és pobre i viu en un cotxe. Segurament no li importa ja res, com a
la majoria de gent igualment a la mercè de la sort.
Hi
ha qui diu que la vida és el que un fa d’ella. Diguin-li-ho als desnonats que
se suïciden per no abandonar casa seva. Els reis no visiten a aquestes
víctimes. Els alcaldes no onegen banderes de dol per una persona que viu i mor
en la misèria. No és el nostre problema. Fins que un dia ho serà. A aquesta
tortuga metàl·lica camuflada en el veïnat no l’exposaran en el passeig Jaume I.
Miri vostè, que malament quedaria a la foto. Un pobre que no s’amaga. Tan
malament i tan fals com aquell hotel que abusant de Photoshop s’anunciava amb
entrada directa a la platja, quan en realitat es devia travessar l’avinguda de
la Diputació. La foto convenient, d’això aquí en sabem molt, fins a la
saturació. Sense acritud ho dic. Preguntin als periodistes que no estan
comprats ni censurats... els diran amb riure nerviós, que fugen quan veuen que
se’ls acosta l’únic que sempre surt en les fotos. Les de quedar bé, és clar.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
