Cal
esperar que sigui nit tancada. Despertar-se i escoltar. Sempre hi ha diversos
gossos bordant a les tres de la matinada en alguna part. Se’ls sent lluny, però
creen un sentiment de proximitat com el soroll del trànsit sobre les carreteres
que passen per fora de les ciutats. Després alguna moto. Aquests sons em situen
en aquest aquí i ara que és tant de
dir en qualsevol conversa. Diria que fins em tranquil·litzen, com els grills a
l’estiu amb la finestra oberta i la cortina onejant amb aquella brisa que
acaricia el bon dormir.
Durant
el confinament, a la urbanització de Miami, el no soroll de la nit, feia una
mica de por com de pel·lícula dolenta de zombis. A la ciutat, a aquestes hores
de bruixes, el que s’escolta són els conductes de ventilació expulsant la
respiració de centenars d’edificis. Un soroll sord que el mateix arriba a
l’habitació d’un hospital que a l’última planta d’un hotel de cinc estrelles.
Després, les frenades en els semàfors i les veus amb un cert eco d’indolència
dels tranuitadors.
Em
diu una amiga que ella no fa plans, que no surten.
Ens
fem grans i tenim aquest sentiment que es va acabar la festa ja fa temps.
Uns
se’n van, uns emmalalteixen... uns altres es queden sols i alguns es queden en
el seu refugi, més o menys acompanyats i preguntant-se què passa amb el món.
Tot
això crea neguit.
Visc
amb la constància necessària i imprescindible de tenir objectius i il·lusions.
De moment, menys la loteria, m’ha funcionat tot. També visc l’aquí i ara, però sé que hi ha alguna
cosa més, allí on se’m perd la vista, més lluny d’on prové el so dels gossos
nocturns.
Normalment,
ho invento jo, per molt que busqui, és la meva creació. Per això sé que
existeix, i és l’única raó de què una vegada aconseguit, he de proposar-me un
altre objectiu.
No
és ambició ni falsa expectativa. És vida i lluita.
Com
diu Lamberto García, amic, coreògraf i mentor d’artistes: “Mou-te, no ets un
arbre”.
No
podem paralitzar-nos cada vegada que alguna cosa surt malament, canvia massa o
ens espanta.
Al
meu entendre, sense conflicte no hi ha coneixement ni superació.
Massa
tranquil·litat, massa aliment i comoditat, massa por i massa seguretat ens
limiten o anul·len la voluntat i fan d’allò que podria haver sigut
extraordinari, solament una vida anodina i moltes vegades desaprofitada. Ens
fan arbres arrelats en les autoafirmacions complaents que poden variar de color
en qualsevol moment.
Som
tan lliures d’anar i venir, d’equivocar-nos i encertar, que és un deure més que
un dret per honrar aquells que en donar-nos la vida, pot ser que renunciant a
les seves recerques vitals i amb molt menys que poder-nos oferir, ens van
portar fins aquí.
Atreveix-te,
atrevim-nos, no són somnis ni desitjos ni esperances. Estem vius... encara.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
