Li
canvio el nom a aquesta persona per respecte a la seva intimitat.
Soc
de cafeteries, de pastetes amb aroma a mantega calenta i predominança de
clientela femenina. Parava jo en un local a primera hora de la tarda abans de
començar les classes de la meva Escola Carol Dansa en els noranta. Sovint
parlava amb Toni el cambrer. Un dia em va preguntar per què havia escollit
Salou i li vaig respondre que vaig arribar pel Galas i em vaig quedar per amor.
Un amor d’un sol sentit... vaja.
Toni,
en un d’aquests moments d’estranya intimitat en la barra, em va confessar que
vivia en un poble d’Andalusia i que un dia se’n va anar amb la bossa a coll a
l’estació de tren. En la cua, davant, hi havia una persona que va comprar un
bitllet. Quan li va tocar al Toni i li van preguntar el seu destí, va
respondre: “El mateix que aquest senyor, a Salou”.
Així
va començar la història de Toni el cambrer.
Avui
he passat per la cafeteria, aquella coneguda per la freqüència de separats i
divorciats a bord de l’últim tren a la recerca de company de viatge.
“M’han
dit que Toni, el marieta [lleig signe en referir-se a ell], se’n va anar a
Canàries.
“Sí,
gai!”, he respost, acostumada i molt còmoda des de jove a l’entorn que mai em
va provocar malestar, al contrari, una certa complicitat.
Ja
no es diu marieta, senyor machirulo,
i com cantava Rafael Conde El Titi:
Libérate,
libérate...
ser maricón no es un delito,
libérate...
y alza el grito.
M’alegro
per Toni, tal classe de companys no convenen.
Encara
que podria assegurar que, a Canàries, no se’n va anar amb tren i ben convençut
de trobar una vida millor, sense més jocs d’atzar a la vora d’una estació.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.