En
qualsevol lloc web on s’ofereix una varietat d’idiomes per a accedir consta
“spanish” o “español”. Aquest simple detall obliga a anar amb el cursor a dalt
i a baix de la llista, per ordre alfabètic, fins a trobar-lo. És una curiosa
manera de perdre el temps.
En
algunes webs catalanes (i documents) el terme espanyol és substituït pel
castellà, la qual cosa situa un idioma que traspassa fronteres i és oficial en
uns quants països, en una petita franja geogràfica d’origen d’aquell que fora,
segons els entesos en la matèria, un dialecte romànic nascut en el regne de
Castella durant l’edat mitjana.
Em
sembla obsolet dir castellà a un llenguatge universal, i més perquè sent
nascuda a Catalunya vull gaudir de la riquesa en l’expressió en lloc de
reduir-me a aquest mode localista, per una preferència o prejudici cultural,
tot s’ha de dir, gens innocent.
Recordo
quan els catalans —que ho soc—, en temps repressius i innomenables, ens
enfadàvem quan ens deien que la nostra llengua era un dialecte afrancesat, i
molt s’ha lluitat per a donar-li la seva justa importància.
Situar
una llengua pròpia de la meva nacionalitat i universal en un territori que no
representa ni les meves arrels ni les meves habilitats comunicatives em posa
davant una descripció grotesca si tradueixo castellà per castilian, terme que
no fa servir ningú. Serà per alguna raó, com les persones i les empreses, si no
té una presència a internet, no existeix.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
