L’altre
dia em vaig trobar a Josep M. Llorca al carrer, tan senyor, tan pròxim i tan
elegant, i li vaig preguntar: “Què ha passat amb la política honesta d’aquesta
ciutat? Perquè vosaltres, en aquells anys, éreu honestos, estàveu en bàndols
distints, però tots ho fèieu el millor que podíeu”. Em va mirar amb aquesta
franquesa en els ulls que li caracteritza. Ell ha continuat vivint aquí i jo he
tornat després de vint anys. Allunyar-se dona perspectiva, ser testimoni
provoca rebel·lió i tedi. No vaig saber molt bé què sentia ell, però, fins i
tot en el silenci, el vaig comprendre.
Ve
al cas per la meva estranya habilitat de toca collons (especialment ineptes,
els meus objectius) que, no creguin, tampoc és que em vingui de gust
sublimar-la, però és la meva manera de fer amics. Que tinc un conflicte amb el
poder? Sí. Amb el que no funciona bé, és abusiu o és injust, per sobre de tot.
Ja ho diu la gran divulgadora històrica Nieves Concostrina: hi ha
espermatozoides i espermatossuts.
Doncs a la meva gènesis hi eren aquests.
Vaig
demanar un document de certificació de 20 cartes de felicitació i agraïment del
nostre Ajuntament a la OAC. El document de la Regidoria d’Esports (abans +
Joventut i Lleure) no solament ha confirmat la veracitat de les cartes sinó que
també afegeix una recomanació molt important de la seva part i que agraeixo
enormement, a les autoritats competents de la Generalitat, per al meu procés
d’acreditació d’anys de feina organitzant actes culturals. Aquest document em
va arribar en menys de dues setmanes.
No
demano res que no sigui meu, i menys un favor, perquè les cartes originals
estan en el meu poder i les puc ensenyar. Des de Cultura i Turisme, per als qui
més vaig treballar gratis per bé dels ciutadans i visitant de Salou, no
m’arriba res. Em vaig guanyar aquestes cartes inclús posant o perdent diners...
per tal de fer poble. No, sense santificació. Fins i tot sense elles ha quedat
demostrada la meva entrega a Salou.
L’excusa
del retard o del no lliurament serà que l’estiu, o la verola del mico…, o
ves-te’n tu a saber.
Pensar
que aquest silenci administratiu té alguna cosa a veure amb el fet que critiqui
l’injustificable, com el recent cas d’onanisme municipal des de Padró i que
escrigui en el bloc Carrer del Mar, seria pensar malament.
Endevina
qui signava tants agraïments i felicitacions en aquells anys i ara torça el
gest, amb crispació i freda distància, quan ens trobem. Em continua fent riure
que la catenària del tramvia molesti tant al senyor Granados, però la torre
Ferrari i l’antena de comunicacions al costat de la plaça de la Pau estiguin
totalment integrades en la seva particular visió de l’estètica urbanística.
No
em puc creure que perdi el temps escrivint aquest article, però això que no
rebo i que és la confirmació del consistori, és el pagament de desgast moral
tant a l’ús, a qui no combrega amb el poder.
Ho
deia Jean-Paul Sartre: “Com tots els somiadors, vaig confondre el desencant amb
la veritat”. Ja, no estem per a més desencants. Amarga és la veritat, no la
persona que s’atreveix a opinar diferent.
Com
bé diu el meu marit, el fracàs de l’operació Unternehmen Barbarossa no va ser agradable, però va ser veritat.
Qui
ho expliqui —afegeixo— no té per què canviar la història, ni per endolcir-la ni
per caure millor. Els fets romandran impertorbables. Doncs el mateix. He ballat
tota la vida, però mai l’aigua a ningú... tampoc em ve de gust desaprendre
l’ètica que m’ha funcionat molt bé amb la gent correcta que diu i fa el que
cal.
Abans
de Salou i després, hi ha la mateixa Carol, amb els seus espermatossuts.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.