He
anat al CAP de Salou a demanar contactar amb el que fora el meu doctor de
capçalera durant deu anys a Miami, perquè signi el meu document de voluntats
anticipades, i m’han negat la informació. Encara més, en la taula d'atenció a
l’usuari m’han informat, rotundament, que havia de regalar aquesta gran
responsabilitat com si es tractés d’una loteria a l’actual doctora de família,
que conec des de fa cinc mesos.
Quan
he insistit en el meu dret a tractar amb el metge en les mans del qual deixo la
important elecció de com acabaran els últims dies de la meva vida, la pròpia
cap administrativa, a més d’atendre’m dempeus al costat dels seients d’altres
pacients, amb la meva consegüent incomoditat per la falta de privacitat davant
un tema molt personal i delicat i demanar-li un apart més discret, m’ha tornat
a negar la informació.
És
sabut que manejar plutoni requereix un permís especial, així que tampoc estic
sorpresa, això o és que tinc, a pesar que llueixo un decòrum convenient i
aquesta determinació de persona cabal, pot ser que massa segura dels seus drets
que molesta al personal que fa de la teva petició un obstacle o un repte i et
posa traves a veure si d’una vegada t’aborrallones, que ja tens una edat de
cedir i deixes d’emprenyar.
Mentre
tractava amb dues persones formades laboralment per a desautoritzar
il·legalment el meu dret vital, he buscat el Col·legi de Metges en internet,
explicant en un curt email que necessito al meu “professional metge de
confiança”. I quan he sortit del CAP ja tenia resposta sense tanta punyeta
burocràtica i la localització del professional en qui confio que viurà més que
jo i farà prevaler la meva voluntat i valors.
Això
és el que tenim, unes urgències saturades la porta de les quals sembla
l’entrada en hora punta d’una discoteca durant tot l’estiu i a qualsevol hora,
i una gestió administrativa que impedeix el teu dret bàsic d’elecció de metge,
premissa visible en totes les especificacions dels documents legals en internet
sobre assistència sanitària en territori nacional. Atenguin les persones a
part, en privat, que no és d’incumbència del veí saber que busco al meu doctor
ni per què. Però per sobre d'això, atenguin com si fóssim persones que estem
decidim com no volem morir, ja que ens imposen com no volem viure.
Jo
volia fer arribar una simple nota al meu metge, qui coneix els meus pitjors
moments de salut, ja que es disposa d’una xarxa telemàtica. Això no és exigir
informació delicada o improcedent que no està a l'abast de l’usuari, és una
comunicació necessària que m’han negat per registrar un document oficial vàlid
en tot l’estat, inclús enviant-lo des de l’estranger. Deficiència de servei fa
curt.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.