El pas
d’Anna Tarrés pel programa La selva,
que presenta Xavier Grasset a TV3, és una rentada de cara.
Té
la senyora Tarrés aquest cinisme immutable de reafirmar-se en l’exigència i el
detall de la perfecció per a justificar el seu mètode de treball. Aquesta
senyora no se n’ha anat a la Xina pel seu èxit com a entrenadora, s’ha exiliat
a l’empara d’un règim amb el qual encaixa a la perfecció.
Cal
dir que en un equip està tot pactat, com posar a netejar la piscina a una
campiona, per haver estat embarassada i fer-li el buit, és, per descomptat, un
entrenament exemplar, tant com el maltractament psicològic i la humiliació
davant de les companyes i d’altres persones en les instal·lacions esportives.
Fer comentaris de la vida sexual d’una nedadora que està a l’aigua, treballant
de valent, amb menstruació o vòmits és fastigós.
I
suggerir que hi ha qui posa la responsabilitat pròpia de no aconseguir la seva
meta esportiva en uns altres —ella naturalment, la innocent— és molt revelador.
Han
retirat les duríssimes acusacions les nedadores de l’equip de sincronitzada que
ella entrenava? On i com ha quedat aquell escàndol del 2012?
Aquesta
senyora, amb aquesta arrogància que la caracteritza i sense baixar del seu
pedestal, desprestigia a Catalunya i tira per terra tot el que és mentalment sa
de l’esport. A més, ha renegat obertament d’Espanya. Hauria de retornar
qualsevol premi guanyat i pagat amb sou nacional.
No
hi ha assoliment de medalles que justifiqui aquesta descaradura d’un ego que no
admet cap taca en la seva carrera. Ningú
s’arrisca tant a mentir o a culpar en fals, si no té raons per a fer-ho. No era
una conspiració contra ella, era un crit d’auxili.
El
maltractament, i sé del que parlo, tan mal ensenyada, però salvada de la
disciplina soviètica exagerada i innecessària del ballet clàssic, per tant,
amargat de l’ensenyament, és el meu exemple viu i la meva raó. I en conec més.
Alt
rendiment? Alt talent?... Alt enderrocament de vocacions i carreres esportives
sense llàgrimes ni vergonya.
La
senyora Tarrés potser tindrà poder allà on entrena, ben lluny, però cap
autoritat moral per continuar fent-se la víctima d’un equip de campiones per
mèrit de cadascuna d’elles i no seu.
Si
us plau, que no torni a exercir a casa nostra. El fet que sigui una dona, ho fa
encara més inadmissible que no hagi morrejat ningú en plena eufòria guanyadora.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.