Passejant
aquests últims dies, he vist una vella font, tancada. I he pensat en el meu
gust pels trens. Pot ser perquè la font és on ja no hi ha estació, ni vies, ni
trens, a Cambrils.
Tanmateix,
la no-estació, encara que en quedin restes de l’andana, segueix aquí,
absolutament real, perquè és, ni més ni menys, el testimoni de la vida que he
vist passar.
El
meu pare, amb la maleta de cartó a coll, la meva mare i jo baixant d’un tren
amb seients de fusta, i enfilant cap al Grup Sant Pau, a casa de la tia Pepita,
de la tia Vicenta, de la tia Rosita, del meu padrí Joaquim; i a Tarragona, amb
la tia Salvadora, per passar unes vacances humils i molt felices.
Em
veig d’adolescent, quan em vaig aventurar a fer el meu primer viatge sola. I,
com altres vegades, potser per la contaminació
de les pel·lícules, amb tota l’emoció d’aquestes escapades, tenia clar que
ningú me n’aniria a rebre ni a acomiadar quan marxés. Aquesta sensació de
llibertat i de fugida, de desemparament i, alhora, de gosadia. Per això, als
meus amics els demano que em vagin a rebre a l’estació a Barcelona, però no que
m’acomiadin, ja que no podria treure el cap per la finestra d’un vagó per a dir
“adeu” i “t’estimo” una vegada més.
Veig,
sento, com si fos ahir, quan, en el meu primer treball com a adulta, vaig
passar per aquesta estació, amb un d’aquells trens de cabines i passadissos de
llarg recorregut, cap a Alacant, i vaig pegar la cara al vidre, observant
l’estació i el meu propi creixement, deixant enrere la feliç infància estival i
les paraules d’amor que no es van complir.
Una
vegada li vaig dir a l’alcalde de Salou, Pere Granados, que tenia el cor més
partit que Alejandro Sanz, entre aquesta ciutat, amb les persones que tant
estimo, i Cambrils, el meu bressol patern i on vaig aterrar fa anys, també amb
persones que signifiquen molt, sense haver-ho planejat, exactament com a Salou.
Mentre
contemplo la posta de sol sobre la serra de Llaveria, una immensa calma
s’apodera de mi. Després, cau la nit i veig una filera de llums a la costa. Tot
un univers emocional i oníric s’expandeix en aquest cor que, sense tiretes,
segueix en observació, curat a base de lliçons de vida. D’experiències.
Ja
no passa el tren, a Cambrils, però continuo creient que aquest camí sense vies
porta encara a algun lloc, molt dins meu. En això, em sento unida a totes les
persones per a les quals aquests trens que es van aturar a Cambrils durant
l’última meitat del segle XX ens van fer creuar, coincidir i, també, també
allunyar-nos per sempre.
Amb
la mateixa alegria amb què rebo les persones, també m’acomiado. És una aventura que
s’ha de gaudir, perquè la vida que se’ns ha donat portava un bitllet individual
tant d’arribada com de partida, i mereix ser explorada amb tots els matisos que
suposa estar viu.
Si
hi ha un tren a la vora, un tremolor de vies, un soroll de pas, la felicitat
està garantida. Dec ser de les poques persones que no hi posa pegues a viure a
prop dels trens. Allò que vàrem sentir de petits i joves determina les manies i
els encants. Trepitjo el que queda d’aquella estació, esborrada, i m’ho estimo
amb profunda gratitud.
Vàrem
tenir sort. Tenim un passat que compta.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
