Suposo
que no té res d’especial. Llums d’automòbils, en la foscor de la nit, de lluny.
Llums de la ciutat, la intriga de cada finestra. Llums de les poblacions
pròximes vorejant la costa. És hipnòtic. Contemplar aquestes llums obre en la
meva ment la contínua cerca a la qual em sotmeto per gust, aquest inacabable
interrogant, des de molt petita, què hi ha allí?
Quan
viatjava de gira això era tot el que tenia a l’abast en l’autocar, sumida en el
sopor del cansament, el fum dels del fons, la parsimònia del conductor en les
hores baixes i les veus dels de davant. Llums en la carretera, veient passar la
vida en la qual ningú es fixa.
Feia
temps que no tenia una visió que completés el quadre final de tot el que em
passa pel cap. Si sovint traço línies entre els punts de les meves inquietuds
perquè aparegui un dibuix, a vegades es fa massa gran i puc perdre la
perspectiva en barrejar-ho tot, la meva especialitat.
Els
records i els desitjos perfectament ordenats, i en general compresos o
assumits, s’amunteguen creant noves visions com si entre totes aquestes llums
que es mouen davant dels ulls hi hagués un just espai per a recol·locar-ho tot.
Això
de pensar en el que podria trobar allí ha donat pas a cap a on vaig? Perquè sé
d’on vinc, amb precisió i sense fantasia. Aquestes llums de la ciutat, també
les vaig contemplar sent a l’habitació d’un hospital o al balcó de la casa
familiar a Barcelona. El decorat és semblant, però els pensaments són molt
diferents.
Coses,
paraules, rostres, llocs… El taxi de tornada a casa. El pes d’una manta a
l’hivern. La tassa de xocolata calenta. Barcelona als meus peus, a la part alta
de Montjuïc. La sortida per la porta de darrere en un teatre. El port d’Antalya
i Kaleci (la part vella) vist des de l’avió com un quadre fet amb leds. El
retorn d’una gala, d’aquelles d’alegres còmics, vedets i ballarins. Una copa de
xampany. Un petó a recer d’un far. La gran avinguda amb la gent que no dorm.
Roba interior de blonda rosa. Un motel de carretera i el soroll luxuriós a
l’habitació del costat. Un somriure. El confeti i els globus en Studio 54. “Reloj no marques las horas” sonant al
càmping Don Camilo de Cambrils, allà amb la brisa de la platja fent travesses
sobre el meu futur, esperant al fet que passés d’allò més normal. Un telèfon
que comunica o al qual ningú respon. La meva mare agafant-me del bressol i
apropant-me a la finestra per ensenyar-me la neu. Una mala nit després d’un dia
fantàstic. Llegir una carta deu vegades i plorar. El meu primer viatge en wagon-lit anant a Madrid. Cavalcar de
paquet en una Harley des del Tibidabo, com si el carrer fos una muntanya russa.
Un as de cors en una butxaca i una col·lecció de Jòquers en la mà com la
protagonista de El món de Sofia.
Noia, mai sabràs de mi, i que a prop hem estat.
El
meu pare agafant la meva mà i cantant Jingle
Bells. L’amor de la meva vida, apareixent a la porta de l’aeroport. Sis
persones que no podien amb mi, la marreca de cinc anys, amb la fura del
samsonisme caient finalment en una anestèsia total per enguixar-me un braç a la
clínica Monegal. El dia que van posar el meu germà nadó en els meus braços. Les
ombres de nosaltres tres, retallades al terra del cementiri, amb el cor
trencat. Un èxit, amb el públic dempeus. La mirada furtiva per il·lustrar un
amor impossible. El gos, dormint a la meva panxa. Aquella alumna d’ulls com
fanals de joia, que em va regalar una capsa de llapis gastats i trencats per
Nadal. El soroll sord de la ciutat quan tothom dormia i jo imaginava que fugia
amb el noi desconegut que feia de bruixa al Tren
de la bruixa de la fira. La fam i el mal de panxa quan l’empresa no pagava
i no volia demanar diners a casa. Veus…? Artistes!
Tot
tan real i, alhora, oníric.
No
és necessari morir-se per veure passar la teva vida en un instant. A mi em
succeeix, aquesta correlació extraordinària de diapositives, aromes i textures,
amb una mica de l’encant que proporciona una finestra que dona al cel allà on
s’acaba la ciutat. Una última pregunta... una última oportunitat, un últim adeu
per cinquena vegada.
Gràcies,
a la vida, per haver-me portat fins aquí i per tenir la consciència de saber
apreciar les llums i les ombres d’aquest retrat. Puc confessar que he viscut, i
mentre hi hagi una llum llunyana que llueixi, atraient i misteriosa, hi haurà
un motiu per continuar fent-ho.
La
llum no és al final del túnel, està en tu i et portarà a la sortida.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
