Quan la direcció de fotografia perfecta vesteix de luxe la maldat.
L’univers narratiu de Fargo, creat per Noah Hawley a partir del film dels germans Coen, posseeix un component que resulta horriblement atraient. És una d’aquestes obres que enganxa a l’espectador no sols pel morb, sinó per la profunda immersió en la naturalesa humana portada a l’extrem.
Més enllà de comptar amb un elenc brillant i uns arguments que especegen la fragilitat del comportament ètic, el veritable geni de la sèrie resideix en la seva posada en escena. La direcció de fotografia en cadascuna de les seves antologies és, senzillament, perfecta. No és un simple acompanyament; és l’element que transforma la violència i l’estupidesa humana en una experiència visual captivadora. Els paisatges gelats, la simetria geomètrica dels enquadraments interiors i la paleta de colors freda i dessaturada actuen com un personatge silenciós i omnipresent. Aquesta estètica polida i gairebé poètica genera un contrast brutal amb el caos, el crim i la sang que inevitablement irrompen en la calma de l’Amèrica profunda. Aquí radica la bellesa de l’horrible. Fargo ens confronta amb actes d’una crueltat absurda i sovint maldestra, però ho fa sota un embolcall tan cuidat i visualment hipnòtic que no podem apartar la mirada. La sèrie ens obliga a ser testimonis, no per sadisme, sinó pel mestratge amb què se’ns presenta el descens moral dels seus protagonistes. Una vegada que es fa el primer pas en qualsevol de les seves temporades, el desig de saber com acaba no sols està motivat per la resolució de la trama criminal, sinó per la necessitat estètica de veure com aquesta perfecció visual es trenca o es restableix.
Fargo ens demostra que la direcció de fotografia, quan s’utilitza amb intenció narrativa, pot convertir l’estudi més fosc de la maldat en una obra d’art irresistible.
La llum explica els sentiments de tota història i expressió estètica, sigui film, fotografia, moda, pintura o teatre. És l’emoció que no es pot explicar, cal sentir, perquè el cervell és més ràpid amb l’ull que amb la paraula.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
