L’any nou porta amb ell la necessitat de reajustar prioritats. Com que no vull agafar-me els dits amb projeccions aventurades, desitjos insatisfets i frustracions que amenacen de tornar-se cròniques —i basant-me en el fet que encara no he sentit ningú dir “el 2026 serà el meu any”—, he decidit ser realista: he posposat totes les meves bones intencions per a l’any 3026. Al cap i a la fi, segle amunt, segle avall... Tanmateix, tinc una il·lusió: veure el Bruno Mars en el seu pròxim concert a Madrid. Seria el meu primer concert a la vida gaudit així, sense haver de sacrificar un dia de feina per por de perdre el lloc, com passava abans. Però mentre espero el gran xou, m’he marcat un objectiu per a aquests mesos que és tan senzill com urgent: a partir d’ara, només escoltaré els vídeos. M’he cansat de veure’ls.
La sobreexposició visual ha saturat el medi fins al punt del col·lapse. Avui dia, qualsevol que es mogui una mica més que un Playmobil s’exhibeix sense pudor com a ballarí. Si abans es deia simpàticament que un coreògraf era “un gai que sabia comptar fins a vuit” (per allò de quadrar els compassos), ara qualsevol persona merament hàbil es ven des d’una pantalla vertical, esperant que un caçatalents el rescati de la seva misèria no professional i la descobreixi com el talent del moment.
No em cal buscar-los; la perspicàcia dels algorismes —aquest algo-de-ritmo que de ritme no en té gens— sembla creure que, pel fet de tenir un perfil d’artista, consumiré qualsevol espasme davant la càmera que m’ofereixin. I rotundament, no. On ha anat a parar l’ofici?
Vull que se m’entengui bé: tinc la convicció absoluta que hi ha ballarins meravellosos, talents imprescindibles que fan de la dansa una arquitectura de l’ànima. El problema és que aquesta professió ha caigut en l’obligatorietat de crear contingut i fer un vídeo fins i tot per passar un càsting, sotmetent l’excel·lència al sadisme del píxel. És desolador veure com el talent genuí queda sepultat sota una allau de mediocritat digital; com si haguéssim d’exhibir els diamants en un abocador per poder-los vendre.
La meva reflexió em porta directament a la televisió i a una veritat nostàlgica: beneïda la feina d’aquells ballarins que cobraven per un acte ben fet. Avui, la qualitat professional sembla una nota a peu de pàgina, escrita amb lletra ben petita. Resulta desolador veure que ni tan sols programes emblemàtics com l’especial de José Mota —reducte de la tradició— ja no compten amb els pocs bons professionals del ball que queden. Beneït també aquells grans espectacles televisius del productor José Luis Moreno, que mantenia un teixit laboral pràcticament extint on una nòmina de més de trenta ballarins eren part fonamental de l’escenografia.
La tendència s’ha consolidat: des de fa més d’una dècada, les cadenes han substituït els veritables artistes per acadèmics amateurs que ho fan gratis per donar-se a conèixer (el gran error de la nostra era) i tiktokers de dormitori. Hem canviat la suor a la barra d’assaig pel filtre de bellesa. I per rematar el naufragi cultural, encara patim la frivolitat anual del vestit de la Pedroche o una competitivitat entre cadenes per veure qui ofereix el contingut més mancat de creativitat la nit de Cap d’Any. No importa que no miris la televisió; la premsa participa d’aquesta burla a la societat, fet que m’aboca a repetir el meu mantra: NO TOT L’ESPECTACLE ÉS CULTURA. Veure gent fent trends de 15 segons en horari de màxima audiència no és espectacle; és economia de guerra artística.
Així doncs, mentre arriba el 3026, jo apagaré la pantalla. Això sí, sempre hi ha una excepció: l’instagramer Aureltattoo. Ella, amb la seva conya de 30 segons i sense aquesta supèrbia afegida, aconsegueix, almenys, que em mantingui com a seguidora. No perquè sigui una eminència, sinó perquè el seu objectiu és divertir i amb mi ho aconsegueix.
Jo a tot li veig art... no sempre bell, però creatiu, al cap i a la fi, encara que sigui per fracassar; que no és altra cosa que la suor acumulada en el camí cap a qualsevol èxit. Potser, a aquestes altures, soc jo la que es posa davant la càmera del mòbil i arrasa. No seria pels seguidors, ni per vanitat... seria perquè, en el fons, un artista és un narcisista; i sense aquesta dosi d’ego, no hi hauria ni art exposat ni públic capaç d’apreciar-lo o suportar-lo.
En tot cas, fugiu de tot creador que diu “No m’entenen”, és un menyspreu a la nostra intel·ligència. Apa, senyores i senyors, que es pot ser gran, moderna, eclèctica i selectiva... que de tant fer scroll us fareu mal al dit!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
