He vist la làmina d’aigua cristal·lina com un mirall i l’onatge amenaçador saltar-se el mur del passeig. He vist sorra fina envaïda per algues que escalen roques i es queden els dilluns, els dimarts i els dimecres al sol, creant figures; monticles tous que fan olor de vida, que criden les mosques i que, l’endemà, ja no existeixen.
Entre les despulles llançades per les borrasques, en aquest metre de platja, he vist gavines passejar-se alienes a les ampolles de plàstic, a les llaunes i a aquells objectes la presència dels quals fa mal als ulls. Petxines trencades. Pedres de formes i colors curiosos: recordatoris d’antiguitat i resiliència en la biografia del planeta. Però les ampolles continuen arribant i cap no porta un missatge a dins, més que la crònica d’una brossa humana que ignora la immensitat del mar.
Amb la pluja clavant-se a la meva cara, he comprès que algunes tempestes no venen a fer mal, sinó a netejar el camí i l’aire per veure-ho tot més clar; a evitar que cometis l’error que ja no escau.
He vist tots els blaus, marrons i verds que tenen un número a la carta Pantone, però que no caben en la meva memòria. He vist un gos jugar amb les onades com qui s’enfronta a un amic monstruós i, alhora, acollidor. I la posta de sol que uneix muntanya i riba i pluja amb vent... recordant-me que he de viure per deure i per dret. He vist el trajecte cap a l’infinit i el final de tot.
He vist les estrelles d’Orió apropar-se —que sempre han estat aquí, en les meves reflexions més profundes, com la lluna— mentre la remor d’una barqueta es recull al port sentint el fred de la nit... i escolta, no sé com he arribat fins aquí, perquè ni en la meva vida ni l’any passat tenia aquest pla i només sé que de petita deia que quan fos gran escriuria en una finestra al costat del mar... i aquí estem sense saber com hi hem arribat.
Branques de pi, canyes, palmeres; totes fora de lloc. Troncs blancs, gairebé escultures en homenatge als nàufrags que encara volten per la terra buscant el seu lloc. I més algues, que fan de l’aigua una mostra del que espera a sota. I peixos morts, assecats per aquella última gota que en altres llocs es desborda i mata; com per la boca mor i mata aquest peix que resisteix un dia més.
He vist les llums de les boies, supervivents a la ferocitat de la marejada, no més forta que la meva ànima, sempre en contradicció i recerca, però sense temps per al penediment; disposada a nedar sense guardar la roba. Marquen aquest estrany indici que es burla de la màgia, per endevinar, per arriscar-se en el buit fosc que assenyala l’aigua; com un desafiament continu a la intuïció i a un destí que, com sé, no està escrit.
T’espero per recollir la brossa i les nostres restes sense escletxa per a culpes, per intuir la bellesa de l’efímer o per acomiadar-nos per sempre perquè ja no tenim res més a compartir.
I res més. És només un metre de platja on puc sentir que no soc res i que puc continuar sent-ho tot. Com tu.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
