Fa temps que ja vaig declarar la guerra al romanticisme de la resiliència.
Perquè curiosament sempre t’aconsella ser resilient algú que no ho ha de ser.
Després d’anys resistint, sacrificant-me, adaptant-me i creient que algun dia tot tindria sentit, la conclusió és bastant simple: la resiliència no sempre arregla la vida… a vegades només aconsegueix que aguantis més temps mentre la vida se’t va gastant.
No he conegut ningú vivint en el luxe dient:
—Carinyo, avui estic fatal… necessito més resiliència.
Això ho diuen sobretot a la gent cansada, atrapada o massa acostumada a sobreviure.
I clar, entre gurús, frases motivacionals i coaches espirituals, sempre apareix una amiga pràctica que et diu:
—Amb un alprazolam de 0,5 tens resiliència per a 24 hores.
I sincerament, cada dia entenc més el concepte.
Paciència, tolerància, positivisme… i tots anestesiats mentre els de sempre continuen funcionant estupendament.
Prefereixo la rebel·lia a l’adormiment elegant d’una resiliència medicada.
Tot i això… riure, s’ha de riure.
Perquè si a sobre deixem de riure, la derrota ja ve empaquetada.
I això no. No, no, no.
Jo únicament accepto paquets d’Amazon.
I, en general, qualsevol que vingui amb un llaç i una targeta regal.
Deixeu-vos estar d’heroïcitats new age.
Dir “F*ck resilience!” està força bé.
Dona oxigen. Et recol·loca. Evita que et converteixis en màrtir de la teva pròpia vida.
Qui vulgui continuar creient que la vida ensenya a base de cops i laments, perfecte.
Però que no compti amb mi per romantitzar-ho.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
