L’altre dia anava pel carrer i, de sobte, alguna cosa va cridar poderosament la meva atenció. Per un instant vaig creure estar contemplant el rewind d’una filmació, però no. Era la realitat mostrant-me una cosa insòlita, almenys per a mi: un home caminant al revés, cap enrere.
Lluny de ser una il·lusió òptica o una imaginació passatgera, aquell home es movia perfectament en sentit contrari al de la pròpia existència. I vaig pensar en aquest temps, en aquell missatge del nostre jo del passat advertint-nos dels errors, les soledats i els desenganys de la vida, però també de les sorpreses, els encerts i les màgiques coincidències que mai no ho són del tot.
Tornar enrere és impossible. Però com que ja se’m coneix una certa estimació envers qualsevol indici de viatgers del temps, també vaig pensar: per què no?
Precisament amb aquesta mania meva d’encadenar conceptes —o el que ve a ser barrejar naps amb cols— em va arribar al WhatsApp un vídeo de l’Assumpció Castellví, alcaldessa de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, explicant amb entusiasme els avenços de la via verda i la ferma decisió de conservar el patrimoni de l’antiga estació ferroviària.
I aquí no vaig poder fer altra cosa que aplaudir que aquest municipi faci honor al seu passat, mentre he vist desaparèixer tant l’estació de Cambrils —sense la qual ni existiria— com la de Salou, que també forma part d’aquest present després d’haver-me recol·locat aquí als anys noranta.
I és clar, quan es tracta de trens em poso sentimental.
Se’m va escapar una llàgrima en comprendre que un desviament, un simple canvi en el traçat de les nostres vies vitals, ho és tot.
I ara, si voleu, fem un viatge amb en Marty McFly i el Doc, que, per més anys que passin, continuen sent d’allò més fascinants. O no recordeu el Doc tornant del Far West amb la Clara damunt d’aquella màquina de finals del segle XIX que ja no necessitava vies?
Imaginem per un moment la via verda i tots els nostres records ferroviaris abocats allà on ja no queda res. Quina meravella recordar que reviure és, en part, tornar a abraçar allò que tant va contribuir a fer-nos com som ara.
Perquè potser el gran secret del temps no és tornar enrere, sinó entendre per què vam arribar fins aquí. I en això, en Marty McFly, el Doc i la Clara ja ens ho van explicar fa molts anys: que el futur també pot néixer d’una vella locomotora, d’un amor inesperat que juga amb la paradoxa i d’aquells records que continuen xiulant dins nostre com un tren que mai no acaba de marxar.
I ve el cas que, efectivament, el temps, com la mula, no recula. Però aquest passat que ens ha dut fins aquí és tan lúcid i necessari com ho són ara els moments que ens ha tocat viure.
Que no tot siguin pèrdues. I que, com aquell home a la cantonada del carrer —potser subjecte a algun problema neurològic o motor—, no acabem caminant tots cap enrere per no saber afrontar allò que tenim al davant.
I pels amants dels viatges en el temps, us recomano Somewhere in Time, amb Christopher Reeve, Jane Seymour i la partitura magistral de John Barry. Prepareu els mocadors.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
