No sé si és molt suposar, però em pregunto si només em passa a mi o si algun de vostès s’ha aturat alguna vegada a escoltar el silenci per descobrir que, en realitat, no ho és.
Especialment en les nits més silencioses hi ha un fons sonor que no s’atura mai. Un murmuri constant que prové dels espais habitats i que acaba esdevenint tan habitual com indestriable. Hi és, sempre. Fins que aquelles ments volanderes que alguns portem a la motxilla de la inquietud decideixen prestar-li atenció i responen a l’estímul amb cert neguit.
Fa anys vaig veure un documental sobre un planeta sense nosaltres. Mostrava què passaria dia rere dia si tot deixés de funcionar de cop. I, curiosament, allò em porta a pensar en el contrari: en què succeeix quan som nosaltres els que deixem de funcionar, encara que només sigui durant uns dies.
És aleshores quan el so del silenci es fa evident. Apareix barrejat amb les hores més baixes: les de la incertesa, el dolor o el malson de passar per una habitació d’hospital. Allà, ja sigui a urgències o en una planta, quan el tràfec es va alentint i l’activitat s’apaga a poc a poc, torna a fer-se present.
El so del silenci.
La màquina de l’aire condicionat.
I és també això el que ens arriba des dels balcons veïns a les nits d’estiu. El que acompanya les hores d’insomni. El que roman quan les converses s’acaben i la foscor ocupa el seu lloc.
Que trist em sembla pensar que aquest mateix so acompanya també qui va perdent el fil de l’esperança al mateix temps que les forces per continuar. El murmuri de l’aire. La ventilació constant. El brunzit de les màquines que continuen funcionant.
Això és el que queda.
I resulta que convivim amb aquest silenci tota la vida. Ens acompanya cada vegada que algú se’n va. I continuarà allà, inalterable, el dia que ens toqui marxar a nosaltres.
En tot cas, si vostè també se n’ha adonat, ja som dos.
I aleshores ja no és un pensament.
És una realitat.
Potser és per això que, quan escolto aquest silenci que no ho és, sovint em ve al cap Cold Song, l’ària de Purcell que Klaus Nomi va convertir en una peça tan inquietant com hipnòtica.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
