Un regal de dopamina.
Com saber si ets d’aquelles persones que ho experimenten o de les que romanen indiferents?
Alguns estudis suggereixen que les persones que senten aquest calfred sobtat quan escolten música podrien tenir una major densitat de connexions nervioses entre l’escorça auditiva —encarregada de processar el so— i les àrees cerebrals relacionades amb les emocions.
Potser per això una veu et pot desarmar.
Potser per això un cor, una harmonia inesperada, una línia de baix o una nota sostinguda un segon més del compte són capaços de provocar alguna cosa difícil d’explicar.
Aquell instant en què la música deixa d’escoltar-se per començar a sentir-se.
Aquell moment en què apareixen les gallines de pell.
La ciència en diu frisson.
La divulgació científica acostuma a recórrer a una expressió més gràfica: un petit orgasme cerebral.
La neurociència té les seves teories.
Jo, per si de cas, beneeixo les meves fibres nervioses.
I continuo confiant en el soul i en el funk.
Perquè hi ha cançons que no s’escolten.
Et travessen.
A mi em passa amb Gershwin, Txaikovski, Michael Jackson o Duke Ellington. I amb molts altres. Centenars de cançons, passatges, arranjaments i interpretacions. Per això les meves playlists no són casuals. Són tresors.
I sospito que els qui ho experimentem gaudim d’una recompensa difícil de mesurar, gairebé inabastable. Una recompensa que apareix una vegada i una altra, amagada en una veu, una melodia o una combinació perfecta de sons.
Això em fa pensar que el frisson no té cap gènere preferit.
No entén d’etiquetes ni de categories musicals.
Pot aparèixer en una simfonia, en una improvisació de jazz, en una cançó pop o en una línia de baix funk.
Té una emoció preferida.
I quan la troba, s’anuncia sempre de la mateixa manera: la pell eriçada, un nus inesperat a la gola o la sensació fugaç que, durant uns segons, tot encaixa.
I vostè, quin frisson reconeix?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
