A mesura —per no dir disbarat— que les notícies vomiten els seus pics de delinqüència, cada vegada crec menys que la justícia continuï sent per a tothom. I no és culpa de qui l’aplica. És responsabilitat dels qui s’entesten a conservar unes lleis ja caducades, incapaces de respondre a la realitat. No aturen el delicte, el toleren. Ens el fan passar per inevitable.
Queixar-se per rutina és una ximpleria. El que no ho és, precisament, és acceptar la delinqüència com a part d’una vida que ningú no ha triat.
Assisteixo a aquesta desfilada del pitjor de l’ésser humà, a aquesta estadística convertida en paisatge quotidià, farta de la laxitud amb què es respon si el violador és menor d’edat, si el lladre roba gent gran, si el maltractador descarrega una crueltat més pròpia d’un cas psiquiàtric o si l’assassí deixa rere seu una altra vida trencada. I quan aixeco la punta de la catifa on s’amaga tota la brossa pendent de reciclar del debat social, entre partits polítics i senyores que fan la compra; uns influenciats, altres manipulats per vídeos de consum immediat, ja no em pregunto qui té raó, sinó qui diu la veritat.
Hi ha veritats. Hi ha dades. I aquestes no només canten; ofereixen el pitjor concert de la nostra generació.
Tinc la creixent sensació que delinquir surt gratis.
Retornin als seus països aquells que no tenen dret a romandre aquí, en lloc de continuar traslladant el cost dels seus delictes a una societat que també té dret a sentir-se protegida.
Facin que el compliment de les penes sigui més exemplar que les sentències.
Els delinqüents ja no tenen por d’anar a la presó. I la immaduresa que més protegeix els menors delinqüents no és la seva, sinó la d’un país incapaç de defensar-se.
La presó ha deixat de fer por. El sistema s’entesta a salvar i reinsertar el delinqüent, com si fos la causa perduda del sant de torn. Les víctimes paguen un hotel de quatre estrelles: llit, menjar, gimnàs, piscina, atenció sanitària i tot el que calgui per a qui mai no els va concedir cap oportunitat.
Si per mantenir la pau sembla que calgui fer la guerra, canviïn les lleis. Les armes, els sicaris i la violència han deixat de ser ficció de cinema. Són aquí. I quan la por deixa de ser una excepció per convertir-se en una realitat quotidiana, el fracàs és del sistema.
La por també canvia de generació. Als anys setanta també passaven desgràcies, però no convivíem amb aquesta sensació permanent d’inseguretat. Nosaltres, que no desitgem mal a ningú, per què l’hem de patir?
Aquest bonisme institucional ens ha portat fins aquí. Treguin-nos dels seus errors.
Fa anys vaig publicar la carta del lector Al arma social. Continuem cansats que tota aquesta brossa ens caigui al damunt cada dia.
Facin-ho en nom de totes les víctimes, d’aquelles a les quals mai no podran mirar a la cara.
Van accionar un sistema. Es van equivocar. Les seves lleis van permetre aquest món de Yupi davant la violència. Reaccionin. Millorin la nota.
Si aquest és el preu de la democràcia, fa temps que ja l’hem pagat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
