Aquest 18 de juliol ha fet 90 anys del cop d’estat militar protagonitzat pel general Francisco Franco contra el govern legítim de la Segona República, una insurrecció que va desencadenar una Guerra Civil de gairebé tres anys i una dictadura que es va prolongar durant prop de quatre dècades.
Tot i ser aleshores un petit nucli costaner integrat dins del municipi de Vila-seca, Salou no va quedar al marge dels esdeveniments. L’esclat del conflicte va transformar profundament una població que començava a fer els primers passos com a destinació turística en un punt estratègic de la rereguarda republicana.
L’estiu de 1936, Salou ja rebia nombroses famílies, principalment procedents de Barcelona, que hi passaven les vacances. L’aixecament militar, però, va provocar una situació d’incertesa que va precipitar el retorn dels estiuejants als seus llocs d’origen.
El buit de poder generat durant les primeres setmanes del conflicte va donar lloc a un episodi singular de la història local. L’agost de 1936 es va constituir el Comitè Antifeixista de Salou, integrat per milícies i organitzacions locals que van declarar la independència municipal i van assumir el control de la seguretat i l’ordre públic.
Amb seu a l’antic edifici de la Duana, aquest organisme va actuar de manera pràcticament autònoma respecte de Vila-seca i va gestionar durant uns mesos els afers municipals com si es tractés d’un ajuntament propi. A més de mantenir l’ordre, el comitè va organitzar el repartiment dels subministraments bàsics, va requisar propietats considerades vinculades a sectors de dretes i va coordinar les primeres tasques defensives.
El retorn a la legalitat republicana
Al setembre de 1936, la Generalitat va ordenar la dissolució dels comitès revolucionaris per restablir el funcionament ordinari de les institucions republicanes. El de Salou es va transformar en una junta veïnal amb funcions municipals, situació que es va mantenir fins a l’abril de 1937, quan el territori va tornar formalment a dependre de l’Ajuntament de Vila-seca.
L’any 1937, davant el temor d’un possible desembarcament de les tropes franquistes a la costa catalana, la Generalitat i les juntes de defensa van impulsar un ampli sistema de fortificacions al litoral.
A Salou es van construir búnquers, trinxeres, refugis subterranis, polvorins i posicions d’artilleria, aixecats amb la participació tant d’obrers locals com de treballadors desplaçats d’altres indrets, fins i tot de Barcelona.
Entre les construccions més destacades hi ha els nius de metralladores de la Punta del Cavall, edificat sobre roca viva amb tres troneres orientades al mar, i els de la Punta del Porroig.
Al voltant del far de Salou també es van habilitar dues importants línies defensives, conegudes com la Glorieta i la Talaia, connectades entre si mitjançant refugis i galeries subterrànies.
Els bombardejos i el final de la guerra
La relativa tranquil·litat de la rereguarda es va trencar amb l’inici de l’ofensiva franquista sobre Catalunya a finals de 1938.
Segons
la documentació històrica, el terme de Salou va patir almenys nou
bombardejos aeris, efectuats principalment per l’Aviazione
Legionaria italiana establerta a Mallorca. Els atacs buscaven
destruir la infraestructura ferroviària i les comunicacions entre
Tarragona i la resta del litoral.
Després de la derrota republicana a la batalla de l’Ebre, l’avanç de les tropes franquistes des de l’interior va deixar sense utilitat les defenses costaneres, concebudes exclusivament per rebutjar un hipotètic atac per mar.
Salou va ser ocupat per les tropes franquistes a mitjan gener de 1939, pocs dies abans de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, i de l’èxode massiu de civils i militars republicans cap a la frontera francesa.
Nou dècades després de l’inici del conflicte, les fortificacions construïdes durant la Guerra Civil formen part del patrimoni històric de la Costa Daurada i estan protegides com a béns culturals d’interès local, constituint un testimoni material d’un dels episodis més dramàtics de la història contemporània de Salou.
