Tots passem càstings. Alguns són artístics; la majoria, vitals. Al capdavall, no es tracta tant del que has fet com del que encara pots arribar a ser.
Fa uns anys, en tornar de Turquia, vaig escriure a un director de teatre de Madrid. Només li vaig demanar que em respongués, perquè no considerava que, amb quaranta i tants anys, hagués d’estar pendent d’un altre càsting.
Per la boca mor el peix.
Com era previsible, mai no va respondre, i no era per supèrbia; era un sentiment de brevetat futura. Però crec que no ho va entendre.
Aquella pressa, que no pas impaciència, ara és més gran i, com que la vida és tan extraordinària, jo, que presumia —i amb raó— d’haver passat ben pocs càstings en tota la meva vida artística, ara en tinc dos. Ben diferents l’un de l’altre i sense calçar-me els talons de guerra.
Estic passant un càsting inesperat. I un altre, guanyat dia a dia. Dos càstings colossals que em mantenen entre l’expectativa i el pur realisme.
Pot culminar la meva trajectòria com a creadora o pot no ser res; només un sospir més forjat en la constància.
No ho sé.
Som d’una generació que s’acaba en tots els sentits: pel que tenim al davant i perquè tenim tota una vida al darrere.
Hi va haver qui es va riure de la meva expressió «tinc tota una vida al darrere». Que fàcil és fer projeccions vitals quan encara es té tot un camí per explorar i recórrer. I que difícil és continuar quan vols demostrar que el millor encara ha d’arribar. Això també ho diu el meu amic Xavier Carbó conegut com Alan Cook, home tarragoní de pro i artista veterà, savi en aquestes qüestions del “rock and roll and all that jazz” —tot aquest fang que tant ens agrada—, la seva manera de donar sentit, a través de l’experiència, a allò que a d’altres ens pesa.
Però aquí estem.
Com diu en Cookie, «al mercat».
I si sí, que diria en José Mota, el meu filòsof de capçalera, perquè «ser, soc» tossuda i no passa res. O si no, i m’enduc una bona patacada a la mida d’un ego rebaixat. O una eufòria que doni sentit a aquesta lluita contra el rellotge.
En qualsevol cas, si volgués donar una pista, seria, per ser identificable, aquella de Sweet Charity cantant If They Could See Me Now. En realitat seria: «Si ho sabéssiu, no us ho creuríeu».
Gràcies als qui no van donar ni un duro per mi. Sense proposar-s’ho, van forjar una tenacitat a prova de decepcions i alimentada per cada consecució. No és un ajust de comptes, és pura matemàtica emocional. I gràcies a les persones que hi compten i entenen de què parlo.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
