Hi ha un vell costum que sembla no passar de moda: matar el missatger.
No cal fer-ho literalment.
N’hi ha prou de qüestionar els seus motius, preguntar-li per què parla ara o insinuar que hauria estat més elegant callar.
I així, gairebé sense adonar-nos-en, el debat deixa de girar entorn dels fets per centrar-se en qui els explica.
Amb la publicació del meu llibre vaig recordar una conversa que no he oblidat mai.
Un lector em va dir:
—Aquella persona no es pot defensar.
Li vaig respondre:
—Jo tampoc vaig poder.
No va ser una ocurrència.
Va ser un fet.
Perquè quan allò va passar, i no una sola vegada, vaig parlar.
I, després de comunicar-ho, vaig rebre una advertència tan senzilla com eficaç: oblidar-ho i continuar treballant, o insistir-hi i assumir-ne les conseqüències.
Vaig triar continuar treballant.
No perquè cregués que el silenci era just, sinó perquè coneixia el preu d’enfrontar-se a determinades mans negres.
Vaig esperar quaranta anys per escriure aquelles pàgines.
Quaranta anys.
En el meu llibre no vaig identificar, precisament, aquells que més mal van fer.
Va ser una decisió conscient.
Si hagués volgut escriure contra persones, hauria donat noms.
Vaig preferir escriure sobre conductes.
No vaig protegir els seus noms per por.
Els vaig protegir per convicció.
No vaig afegir res que no hagués viscut.
No vaig exagerar els fets.
Em vaig limitar a explicar-los.
I, tanmateix, gairebé ningú no em va preguntar què havia passat.
La pregunta va ser una altra.
“Per què ara?”.
És una pregunta curiosa.
Perquè quan vaig denunciar, gairebé ningú no va preguntar per què denunciava.
Quan vaig rebre l’advertència de callar per poder continuar treballant, ningú no va qüestionar per què havia de callar.
Quan vaig guardar silenci durant quaranta anys, gairebé ningú no va preguntar per què callava.
Les preguntes van començar el dia que vaig decidir publicar el meu llibre.
El dia que, finalment, em vaig alliberar.
I aleshores van aparèixer paraules com rancúnia, revenja o ressentiment.
També hi va haver qui va insinuar que, després de quaranta anys, algú pot parlar per aconseguir un minut de notorietat.
Sempre m’ha semblat una idea tan còmoda com poc creïble.
Hi ha una certa mesquinesa a atribuir al desig de protagonisme allò que, en realitat, sol ser el final d’un silenci massa llarg.
Com si algú fos capaç de carregar durant quatre dècades una història així només per gaudir d’uns minuts d’atenció.
Hi ha sospites que retraten molt millor qui les formula que no pas qui les rep.
Potser continuem sentint-nos més còmodes examinant el missatger que mirant de cara el missatge.
És més fàcil posar sota sospita qui destapa una realitat incòmoda que preguntar-se com va ser possible que aquella realitat existís.
Algú comet un abús.
Algú té el valor de comunicar-lo.
Comença el silenci.
Passen els anys.
La persona aconsegueix reconstruir-se, comprendre allò que va viure i explicar-ho, ja no com una ferida oberta, sinó com una vivència.
I aleshores el silenci canvia de forma.
Es converteix en descrèdit.
En sospita.
En escàndol.
Com si resultés més incòmode qui parla que no pas allò que va haver de suportar.
Si algú està vivint avui una situació semblant, m’agradaria dir-li una cosa que a mi ningú no em va dir.
No permetis que ningú et convenci que el silenci converteix allò que ha passat en menys cert.
Si avui pots parlar, parla.
Si avui pots denunciar, denuncia.
I si avui no pots fer-ho, no et culpabilitzis.
Guarda proves.
Escriu el que ha passat.
Explica-ho a algú de confiança.
No permetis que el temps esborri la teva pròpia veritat.
No esperis quaranta anys com vaig haver d’esperar jo.
El silenci també passa factura.
I aquesta factura no sempre arriba al cor.
A vegades arriba al son, a l’ansietat, a les relacions... i també a la butxaca.
Parlar no sempre canvia el passat.
Però pot canviar el teu futur.
I potser evitar que una altra persona hagi de recórrer el mateix camí.
Perquè el problema mai no va ser que algú parlés.
El problema va ser que hi va haver massa gent disposada a donar suport al silenci.
El silenci mai no va protegir la veritat.
Només va protegir aquells que tenien més poder que ella.
No matem el missatger per protegir la veritat.
El matem per no haver-la de mirar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
