Excepte a la infame pensió del Tubo, a Saragossa, l’any 1981, mai no havia vist paneroles. Aquest estiu ha estat l’inici d’una gran enemistat.
Per algun lloc s’escolen. Més o menys tinc localitzades les escletxes. Algunes ja han quedat segellades amb silicona expansiva. D’altres continuen sota vigilància. L’aspiradora s’ha convertit en una arma preventiva i les trampes fan la resta. La meva inversió en higiene em costa diners, temps, vigilància i disciplina militar. Llanterna frontal, ulleres d’augment i inspeccions diàries. Perquè la higiene mai no és gratuïta.
Sense adonar-me’n, he acabat dirigint una petita operació d’intel·ligència domèstica. Si els GEO necessiten reforços, que m’avisin.
Recordo especialment quan els animadors d’un resort de luxe de la Costa Daurada on jo treballava es van queixar que, durant la Setmana Santa, es despertaven amb paneroles corrent-los per la cara. Com a cap de departament, vaig exigir una actuació immediata. A l’agost, els insectes encara hi voltaven. Em va semblar inadmissible que es cobrés l’allotjament als treballadors en aquelles condicions, tractant-se d’un establiment de primera categoria.
Ahir, l’última trampa que vaig recollir contenia una escena difícil d’oblidar. Una panerola adulta havia quedat immobilitzada per l’adhesiu. En els seus intents d’escapar va anar perdent les potes, una rere l’altra. Al seu voltant, diverses cries continuaven atrapades.
Van escollir un mal dia per trobar-se amb mi.
Hi haurà qui digui que també són criatures de Déu. No ho nego. El que no acabo d’entendre és per a què.
No vaig sentir res més que fàstic.
Les paneroles recorren clavegueres, canonades, baixants i deixalles abans d’irrompre a les nostres cuines. Transporten bacteris, virus i paràsits; contaminen aliments i superfícies; desencadenen al·lèrgies, agreugen malalties respiratòries i poden provocar infeccions. No són una simple molèstia. Són una plaga i un risc per a la salut.
Mentre observava aquella trampa vaig comprendre que el meu pensament havia pres un altre camí.
Amb els anys també canvia l’escala de les preocupacions. Els enemics poden ser molt petits i extraordinàriament cabrons. Però les amenaces de debò tenen un altre nom.
Alguns amics molt estimats lliuren batalles infinitament més difícils. Esperen el resultat d’una biòpsia. Entren en un quiròfan. Aprenen el nom de medicaments que mai no haurien volgut conèixer. D’altres veuen com el seu món acaba reduït a una habitació d’hospital o a una residència.
Ells sí que em preocupen.
Perquè els meus amics són irreemplaçables. Formen part de la meva història, dels meus records i de la meva vida. Mai no han representat una amenaça per a ningú. Ben al contrari.
Aquella panerola em va recordar que no totes les batalles tenen la mateixa importància.
Ella pot viure sense mi.
I jo vull viure sense ella.
I vostès?
Sospito que som legió en aquesta silenciosa lluita urbana.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
