A aquestes alçades procuro no perdre la perspectiva, ni per l’edat ni per les conviccions. Aquests dies em ronden algunes reflexions sobre dones que prenen decisions pròpies en aquest territori sempre complex on es creuen la llibertat personal i l’acceptació del pas del temps.
Milà, 2026: Madonna recrea el seu propi look de Like a Virgin —el mateix corset, el mateix vel— quaranta anys després. Tornar a un vestuari com a picada d’ullet pot funcionar. La qüestió és no preguntar-se què comunica aquest mateix disseny sobre un cos que ja no és el de 1984. El vestuari mai és neutre: dialoga amb qui el porta i, si aquest diàleg no s’actualitza, el vestit deixa de cobrir o adornar i comença a evidenciar.
%20-%20Escalado%20(38%20%25).jpg)
“Si tinguessis aquest cos, tu també aniries nua”, va respondre Jennifer López als seus crítics durant la seva residència a Las Vegas. La frase sona com una defensa del físic, però l’objectiu real és un altre: no exhibir-se, sinó no desaparèixer. En aquest moment de la seva carrera, el vestuari extrem funciona com una àncora de vigència, una manera de continuar ocupant el centre de l’escenari quan ja no hi ha cap disc nou que ho justifiqui. El problema no és el cos que ensenya. És que confon visibilitat amb llegat, com si l’única manera de tancar una carrera fos continuar reclamant presència en lloc de construir un final al nivell del que ja ha fet.
Hi ha una diferència entre acceptar-se una mateixa o acceptar les altres, i construir un personatge que ven discos i omple concerts. El primer és llibertat. El segon és mercat. Els maillots escotats de Jennifer són un excés de disseny mal aplicat a un cos poderós. No l’acompanyen: la delaten. El mateix problema que Madonna a Milà.
Amb tot el respecte cap a totes dues, i per molt que vulguem aplaudir la seva valentia: Madonna i Jennifer López s’estan desfasant. I el que desconfio és de qui sempre els diu que estan divines, sobretot quan poden caure en el ridícul.
Lizzo va construir bona part de la seva marca —inclosa la seva pròpia línia de roba interior, Yitty, amb talles de la XS a la 6X— com a símbol de la positivitat corporal. Des de 2023 documenta a les xarxes el que ella mateixa anomena el seu “weight release journey” i, al gener de 2025, va anunciar haver assolit el seu primer objectiu. La mateixa indústria que la va convertir en una icona de l’acceptació del cos real celebra ara, amb el mateix entusiasme, cada quilo que perd.
El twerking com a únic llenguatge coreogràfic no és art, és fórmula. Es pot defensar com a celebració del cos i com a reapropiació del plaer — hi ha qui ho viu així. Però des de la direcció escènica, veig una altra cosa: un moviment repetit fins a buidar-lo de tot excepte una part del cos. Una dona és més que un cul. I una coreografia que només en parla d’això, per molt viral que sigui, no empodera: redueix.
Jo també he ballat en tanga. Però no per refregar el cul en una pantalla 4K, i en topless, amb distància prudent molt parisina o a l’estil de Las Vegas: l’artista és desitjable, no òbvia. Solament forma part de la fantasia de la posada en escena, i per tant inabastable.
El 1992 dirigia un ballet modern de dones no estrictament primes, inclosa jo mateixa. Mànagers i artistes titulars ja em deien aleshores que anava avançada al meu temps. Mirant ara aquelles fotos, no hi veig greix: hi veig les mateixes formes que avui les marques de moda porten com a bandera, i que les dones que superen la talla 38 ja exigeixen com a normals.
Parlem de talent, d’evolució o d’embolcall?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
