Cada vegada trobo més professors de dansa a les xarxes socials que parlen d’entrenaments. Penso que l’assaig pertany al procés artístic; l’entrenament pertany a l’esport.
L’auge de les competicions de dansa em genera reserves i objeccions. Quan avui tantes coreografies acaben assemblant-se entre elles, la creació continua essent el veritable segell del professor. La coreografia posa de manifest el seu talent i la seva personalitat artística. L’alumne té el mèrit d’exposar-se, interpretar-la i defensar-la.
Aplaudeixo els coneixements de molts docents totalment lliurats a la seva feina. Han dedicat la seva vida a les aules, als cursos i a les classes especialitzades.
Aquestes competicions generen desplaçaments, hotels, inscripcions, vestuari específic, quotes... despeses i més despeses per alimentar la idea que competir és progressar. Però la dansa és cultura, no esport. I, tanmateix, és molt més dura i ingrata per a qui decideix convertir-la en la seva professió, especialment lluny de la moda.
El model prové dels Estats Units, on aquests circuits compleixen una funció concreta: augmentar la visibilitat del centre educatiu i detectar talent individual, obrint portes a universitats, companyies o programes professionals, igual que passa en els àmbits esportius. Aquí se n’ha adoptat la fórmula, però no l’estructura que li dona sentit ni les oportunitats que justifiquen aquest recorregut.
Aquest tipus d’esdeveniments poden ser un incentiu per mostrar-se, per viatjar, però també responen a una estratègia comercial de l’esport: crear comunitat i identitat. Tot comença amb una equipació, una marca i un sentiment de pertinença. Després arriben les fotografies i els premis.
Al final, l’alumne s’enduu un diploma sense cap validesa educativa i el centre es queda el trofeu. Tots dos premis es financen amb les inscripcions. Què menys que endur-se’ls? Amb els anys, les vitrines s’omplen de copes i medalles que tampoc no indiquen, rigorosament, que s’és millor. L’alumne canvia; el trofeu roman.
Mai no vaig sentir la necessitat de portar els meus alumnes a competir i, per això, no ho vaig fer mai. Tampoc no vaig organitzar festivals de final de curs. Quan vaig presentar espectacles, sempre va ser en benefici de causes socials o de les festes locals, al servei de la ciutadania.
Com a exemple, a més dels actes benèfics i de les festes populars, vaig crear el festival DANSA-LOU durant diverses edicions per reunir escoles de diferents indrets en un escenari feliç, sense pressió. Sense classificacions. Va ser una iniciativa solidària per la qual mai no vaig cobrar i en què la regidoria de Cultura assumia el cost del desplaçament dels grups participants. Hi van assistir escoles d’Astúries, València, Barcelona, Reus, Cambrils, Tarragona, Andorra i d’altres indrets.
Era la meva manera d’entendre la comunitat artística: compartir en lloc d’enfrontar-nos.
Finalment, la majoria dels adolescents que estudien dansa, encara que sigui com a afició, acaben dient: “He de continuar els meus estudis” o “M’he de posar a treballar”. Aleshores comença la vida real.
Els diplomes acabaran oblidats en un calaix. Les copes continuaran a la vitrina del centre, esperant la generació següent.
Això és el que em sap greu.
Perquè la vida ja ens enfronta a prou exàmens i puntuacions des que naixem fins que morim. No crec que la dansa, que és cultura i art, s’hagi de convertir en un més.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
