L’eclipsi total de sol d’ahir havia de ser un fenomen astronòmic excepcional. I ho va ser. El problema és que a Salou fa dies que havia deixat de ser astronomia per convertir-se en una altra cosa: una gran operació de promoció personal de l’alcalde, Pere Granados.
Des de feia setmanes, la maquinària comunicativa de l’Ajuntament funcionava a ple rendiment. Notes de premsa, declaracions, fotos, repartiment massiu d’ulleres, crides a la mobilització ciutadana, recomanacions constants i una presència omnipresent de l’alcalde vinculada a qualsevol informació relacionada amb l’esdeveniment. Tot girava al voltant de l’eclipsi. I, sobretot, al voltant de qui el gestionava políticament.
La coincidència amb les Nits Daurades ha accentuat encara més aquesta sensació. Festa major i eclipsi han acabat funcionant com dos grans altaveus personals. Les imatges institucionals mostraven un alcalde com a eix central de l’esdeveniment, saludant turistes, atenent televisions i apareixent a cada escenari possible. Semblava menys l’organització d’un dispositiu públic que la cobertura d’una campanya permanent.
Mentrestant, els problemes quotidians continuen exactament on eren: la brutícia en determinades zones, les voreres deteriorades, el col·lapse circulatori, la pressió turística, les queixes veïnals, la falta d’habitatge assequible o la saturació turística de la ciutat. Però aquests assumptes no generen fotografies espectaculars ni imatges virals amb el mar de fons i milers de persones mirant el cel.
Assistim a una nova versió del vell pa i circ. Quan no és un festival, són les Nits Daurades; quan no és una inauguració, és un gran esdeveniment astronòmic. Sempre hi ha un motiu per construir un relat d’eufòria col·lectiva que permeti desplaçar el debat sobre la gestió real del municipi.
El més preocupant és la facilitat amb què es genera una expectació gairebé irracional. S’alimenta durant dies la idea que es viu un moment històric irrepetible i, naturalment, la ciutadania respon massivament.
L’eclipsi d’ahir recordava aquella atmosfera fanàtica del Mundial de futbol: compte enrere, mobilització general, orgull patriòtic, cobertura incessant i suspensió temporal de qualsevol altre tema. Durant unes hores semblava que no existia res més.
Aquesta és la gran habilitat dels pitjors polítics: convertir l’espectacle en govern. La realitat no desapareix, però queda emmascarada.
