La meva amiga Lola Serra, des dels 15 anys, quan coincidíem a l’acadèmia de ballet, em diu que és a la companyia Milnotes.
El que passa de ser una novetat super motivadora per a ella es converteix, per a mi, en un viatge exprés a l’Apolo de Barcelona.
M’acompanya una altra Lola: la Rivero, també artista. Quina gran idea!
Em trobo amb una platea important, amb gent que supera la nostra edat i també amb gent jove. Jo ho atribueixo a la cultura que es consumeix a casa i també a les relacions amb els artistes.
El muntatge de La Corte de Faraón té la seva gràcia si es contempla a través de la història de l’art espanyol, en concret de la sarsuela, que és, en molts casos, emocionant i, en tots, molt rica.
Mentre contemplo l’excel·lent posada en escena del director Joan Garrido, ja estic agraint que, amb un ciclorama, una bona il·luminació i decorat corpori, aconsegueixi una visió moderna, sobretot perquè no utilitza i, per tant, no abusa del videomapping com a fons. Bravo. Tot un encert.
Però mentre contemplo l’obra, imatges del passat se’m colen a força d’haver viscut tres anys en aquell teatre amb Colsada.
L’empresari, assegut a la butaca de l’esquerra, centre, passadís, durant els assajos de revista.
Jo, quan m’adormia en aquella mateixa zona, esperant entre assajos i la filmació de la pel·lícula Las alegres chicas de Colsada, de Rafael Gil.
Encara que sigui el nou Apolo, perviuen els fantasmes del vell.
Perquè allà dalt, a les llotges, hi havia un magatzem de fusta cruixent on, sent ja el 1985 capitana i coreògrafa de la casa, pujava a buscar alguna cosa de vestuari i trobava peces escrites amb noms a l’interior: Lina (Morgan), María José (Nieto) i alguna més.
Suposo que, en aquesta visita al teatre i amb la funció, he conviscut amb dos temps, sense cap nostàlgia.
Que el cos feia mal amb dues funcions.
Que tot era aprendre i absorbir experiència.
Que l’amor i altres històries.
Que les nits boges a Studio 54.
Que les incerteses del futur.
Que tot allò ja ha passat.
Els focus.
Els camerinos, on ja no es pot entrar a saludar.
Tal com ho senten: el meu natural conflicte amb l’autoritat em porta a intentar el sabotatge i a fer-me passar, amb la meva amiga Rivero, per aspirants citades per a un càsting, però... se m’avança la Serra, que surt a la porta d’artistes, i tot són emocions tant o més intenses que les pròpies.
Saben, al final hi ha un photocall, el primer en què em faig una foto amb alguns membres de la companyia. Tinc l’ocasió de felicitar-los per la seva feina i el director Joan Garrido per assumir el risc de portar no una, sinó tres sarsueles, amb 60 persones en nòmina. De rescatar aquesta important mostra d’art nacional.
Sí, nacional, perquè d’aquí a no res ja programen Cançó d’amor i de guerra.
Així doncs, sarsuela catalana sense peix.
M’acomiado corrent perquè només em queda un tren i, com que mai no n’he perdut cap, no començaré ara.
Jo els recomano que hi vagin, perquè on hi ha llum —i no és al final del túnel—, on hi ha alegria, entusiasme i entrega, s’hi ha d’anar, contagiar-se i aplaudir.
Felicitats, Milnotes Companyia.
Aquest és el vostre temps.
Felicitats, Lola Serra, una altra sexagenària feliç i realitzada sobre el mateix escenari que em va fer professional.
Saben, no m’he fet gran i les meves Lolas tampoc.
Ens hem fet grans.
Només encaixem allà on mereixem i ens mereixen.
És inútil parlar dels “meus temps”. Això és de velles glòries.
Nosaltres som noves identitats posades al dia.
Com l’obra.
I, tanmateix, en marxar, torna una última imatge.
Recordo aquell cruixit de la fusta, els camerinos a l’altell, on eren els nois. I on algun actor difunt, segons em van explicar a Colsada, es va quedar a vetllar entre bastidors.
Segur que s’ho ha passat bomba amb la mòmia de l’obra.
El teatre és un temple d’ànimes que vaguen i s’encarnen en tots els personatges que la vida pot oferir.
I, encara que no torni a treballar en un, sempre serà casa meva. L’eufòria viscuda ara m’ha retornat la vida que li vaig entregar.
En baixar del tren a Sants, abans d’anar al teatre, he anat expressament a plaça Espanya/Gran Via a fotografiar l’apartament.
Senzilla que és una...
Us regalo un fragment del meu llibre Memorias de una corista; luces y sombras de las varietés. Capítol 5: Revisitant Colsada.
1983:
Vaig tancar l’etapa dels meus primers sis mesos en un teatre.
Havia viscut tantes hores a l’Apolo que semblava casa meva, però aquella no era la meva família.
Qualsevol teatre, fins i tot buit, continuaria sent com una llar.
L’apartament, en canvi, va ser un lloc on vaig dormir sola, sempre, però vaig estimar i vaig ser estimada com una autèntica dona adulta.
Vaig haver d’acomiadar-me del deliri amorós i de la indecisió en pocs dies.
Aquell desflorament mental i emocional va ser, més que un somni dins d’un altre somni, una pel·lícula dins d’una pel·lícula.
CAROL YNA
Soubrette, 1984
CAROLINA
Coreògrafa, 1985
CAROL FPIJUAN
Directora artística i coreògrafa, 2026
