Desvirtuant el musical ‘Cabaret’

 

Un post grandiloqüent a Facebook em crida l’atenció.

Es presenta una altra revisió modernitzada del musical Cabaret, amb Mario Vaquerizo com a Emcee, el mestre de cerimònies del Kit Kat Club.

Stop scroll, això és tan còmic que sembla dramàtic. Aquí les meves celles escrutadores ja han arribat al sostre i se m’han caigut les ulleres de prop.

Jo no tinc manies a l’hora d’aplaudir els artistes. Elogio la professionalitat, el domini de l’escena i aquell ofici que comença molt abans que s’aixequi el teló: disseny d’escenografia, il·luminació, estilisme, direcció, interpretació i execució de tot intèrpret que faci honor al que està fent. Perquè d’això es tracta: d’ofici.

Em pregunto si serà que no hi ha en aquest país actors més preparats per assumir el personatge d’Emcee, l’ànima de l’obra, o si hem arribat a aquell fantàstic moment de tempesta d’idees, mai més ben dit, en què ja no importa tant qui ho pot fer com qui ho pot vendre.

Perquè Cabaret no és precisament un títol que necessiti que ningú li expliqui el seu prestigi i el seu merescut culte. Va guanyar l’Oscar, el Tony i tot allò que es pot guanyar quan una obra es converteix en part de la història de l’espectacle. Les obres són vives i cada generació té dret a mirar-les des del seu temps, però actualitzar no significa rebaixar l’exigència. Quan es toca un clàssic, canviar no és sinònim de millorar.

Hi ha una frontera molt fina entre reinterpretar una obra i convertir-la en aparador d’una idea que necessita autodenominar-se transgressora per resultar interessant. I això també ho he vist amb intents d’esmenar la perfecció: Dirty Dancing, Moulin Rouge, Annie, Hairspray, Chicago.

Potser és el mercat o l’ego. O la suma dels dos. De moment, la novetat, transgressora i actualitzada, l’únic que em provoca són suspicàcies i escepticisme. I més quan s’anuncia 360º. No sé què esperar, perquè asseure’s a taula amb el públic ja està inventat i pujar-lo a l’escenari també.

Ja ho saben: aquell puntet sa de “A veure quina moto m’estan venent”.

La meva mirada no està contaminada. Conec les regles del joc. Una productora viu per fer negoci. Però, perdonin, jo no li veig el business a donar-li el regnat de Cabaret a Mario Vaquerizo. Potser li va funcionar amb Madrid me mata, però això no és una moguda: això és un sistema teatral. I si cau Broadway, cauen tots.

El que em grinyola és aquesta curiosa costum de confondre espectacle amb cultura i màrqueting amb criteri artístic. Un personatge com Emcee no es resol només amb un senyor popular i força sui generis. Necessita domini escènic, capacitat interpretativa, sentit del ritme i autoritat. I, sobretot, ofici.

Sense ànim de pontificar, jo sí que vaig conèixer personalment l’actor Joel Grey, l’Emcee original, durant la seva intervenció en un programa d’Això és massa, amb el Màgic Andreu com a director, a TV3, en el qual el meu ballet era titular i jo n’era la coreògrafa. Era el 1992. En la producció es va decidir fer un número de Cabaret, en el seu honor, i vaig mantenir deliberadament la coherència de no imitar-lo en absolut: vaig deixar la veu, que era de Wayne Sleep (cast de Londres), buida de presència. Un barret, un bastó i un zenital.

Em va agrair especialment el gest. Per respecte. En aquest cas no aportaria la fotografia, per la mandra de buscar-la. Però, lluny de qualsevol autoritat impostada, sincerament, no necessito demostrar-ho.

Una es pot preguntar si no hi havia una altra opció: un professional respectat i respectable, capaç d’entrar en el personatge sense que el personatge hagi d’entrar en ell.

L’invent ve presentat per la productora Let’s Go. Doncs jo, davant d’aquesta elecció, dic: No. I Do Not Go.

Espectacle i cultura no són el mateix. De vegades coincideixen. D’altres... Si us plau, Fosse que ets als cels.

Aquesta és una opinió professional i independent. Una opinió que, per cert, han compartit companys que tampoc compren aquesta manera de confondre la provocació amb la qualitat. Afortunadament, tenim una edat i una experiència. Ens podem permetre fer amics... d’aquells que et poden contractar. Dic.

Javier de Campos, el meu amic, filòsof i humorista de capçalera, deia dels polítics: “És que no deixen res per a nosaltres, els còmics”.

Fan les productores el mateix amb els professionals de l’escena?

Perquè aquí apareix la realitat del gremi: per què la professió no opina sobre les decisions estrafolàries dels qui hi posen la pasta? Per què no es reclama un mínim de trajectòria per accedir a tan pocs llocs? Per què costa tant que algú digui simplement: “Això no em sembla una bona idea”? En quin moment tenir criteri es va convertir en una activitat de risc?

Tots sabem on és la porta i, sobretot, qui en té la clau. Si critiques, no treballes.

Porta tancada per excés de criteri.

Disculpin les molèsties.

Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.