.jpg)
Acabo de veure Moria a Netflix i aquí va el meu comentari.
No puc dir que m’hagi agradat ni que no m’hagi agradat. És la vida d’una persona feta per a la pantalla i això implica una construcció, una mirada i, per tant, un judici.
Durant els capítols m’han vingut al cap els meus companys argentins, aquell accent que vaig començar a conèixer als vint anys. També m’ha resultat inevitable la desfilada emocional de papers i personatges coneguts, especialment de la nit barcelonina dels anys vuitanta i noranta.
L’arc narratiu, l’estètica i tota la feina feta construeixen una cosa gloriosa sobre aquella ferida: la que obre el relat d’algú que menysprea l’anonimat i conquista el món de l’espectacle sense cap bagatge. Només ego.
Caldria preguntar-se quants ferits perennes ha acollit el món de les varietats i, sobretot, quants van aconseguir sanar o sentir-se recompensats per allò que els va portar fins allí.
L’univers de Moria no té res a veure amb el meu. Ni per bé ni per mal. És un món paral·lel: des de la revista porteña i l’empoderament fins a l’exposició i la comercialització del drama aliè en els seus programes de televisió. Ella va viure el seu temps i jo no sóc ningú per descontextualitzar-lo. M’ha resultat indigesta, tanmateix, aquella part de l’abús de la llàgrima femenina al plató.
El drama aliè també es va convertir a Espanya en matèria televisiva, amb programes i presentadores que en van fer un espectacle infame. Penso en la cobertura del crim de les nenes d’Alcàsser. Però aquelles presentadores, sens dubte, no eren la one, com Moria.
La seva defensa del col·lectiu gai i la seva llengua viperina són, per si mateixes, part d’una experiència singular dins de la societat argentina. Una dona que ha fet d’aquesta sèrie el seu propi monument contra l’oblit. I si ho ha pogut fer, jo no la criticaré.
Com amb altres vedets, respecto l’ofici, però no en comparteixo ni la forma ni el fons.
L’espectacle sempre m’ha semblat un refugi d’éssers inimitables, inconfusibles i genuïns. Aquí n’hi ha un exemple clar.
És també una professió de supervivència, sense fronteres de moral ni d’ambició. Cadascú juga les seves cartes i s’arrisca. Cadascú fa de la seva ferida inicial una excusa, una superació o fins i tot el combustible amb què arrasar-ho tot.
Reinventar-se o sucumbir.
L’Argentina ha donat artistes que van arribar fins aquí: les germanes Rojo, Alfredo Alaria, els Lobato. I tants d’altres.
Ara comprenc per què.
En tot cas, un director pot teoritzar sobre com hauria realitzat una sèrie. Però ningú no pot dir com hauria viscut una vida.
Moria va ser guionista i directora de la seva. I això, en aquells anys convulsos, ja és per si mateix un triomf.
Per acabar: si ella va poder, altres podran. Encara que sabem que el preu és, moltes vegades, precisament allò que no s’explica i encara menys s’aplaudeix.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
