Llegeixo en algun lloc que la Lucía Etxebarria l’ha tornat a embolicar amb unes declaracions sobre la Maricarmen, l’anciana desnonada perquè no podia passar de pagar 500 euros de lloguer a 1.650 euros mensuals.
I el teu argument no és deixar tirada una dona que surt en llitera, sinó que es podia haver comprat un pis.
I això, Lucía, que em caus bé, és una salvatjada social.
No tots hem pogut o volgut comprar un pis, i això no pot servir per normalitzar que uns sí i uns altres no puguin accedir a un lloguer raonable.
.jpg)
Insinuar que una ha pogut estalviar i comprar és classificar les persones. I em sorprèn, Lucía, venint de tu, perquè quan es tracta dels teus propis assumptes no permets que els altres facin aquest tipus de judicis.
Tu i els qui et donen la raó esteu especulant sobre la vida i les circumstàncies econòmiques d’una persona maltractada pels fons d’inversió o immobiliaris, o com se’n diguin.
I això ho he viscut recentment amb un amic, a qui els hereus de la seva arrendadora li van dir que el 31 de desembre el volien al carrer.
Això sí que és un bon Nadal.
Amb 85 anys i sol.
Després van arribar a un acord i es va poder quedar. Va ser qüestió de fer números i ser humans.
Però allò, com la meva situació o la de tants altres, no és qüestió d’haver treballat i estalviat.
No.
Perquè aquells mateixos per a qui vam treballar ens van estafar cotitzacions.
A ell li salva la mínima, treballant passats els 70 anys. A mi, ni això.
Jo he heretat. Però si a una no li dona la vida per posar-se a la pell del proïsme, a mi no m’ha donat per viure pendent de derrames, impostos i més romanços fins passats els 60.
Després d’haver viscut de lloguer en més de vint habitatges i d’haver lluitat per tenir una vida millor, amb el meu ofici, ja de per si inestable, et dic que no.
Perdona, és que queden feines estables?
Em sap molt greu la teva falta de coherència, tenint en compte que tu has patit i que, fins avui, m’has semblat interessant.
Si culpabilitzes una anciana pel fet de viure de lloguer, normalitzes la compra de totxo com si fos l’única manera raonable de viure.
A més, Lucía, hi ha qui no tenim hereus. Per què regalar a l’Estat un pis en propietat?
Hi ha països on llogar és assequible. Comprar no és necessari.
Quina llàstima que aquest discurs que ser propietari demostra que has treballat decentment s’ensorri quan el banc es queda l’habitatge perquè hi ha qui ja no el pot pagar.
Segur que també, a això, hi posaràs pegues.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
