Internet, les xarxes i els assistents d’IA tenen un interès especial a eliminar qualsevol indici de nuesa. Caldria preguntar-se si aquesta censura es correspon amb la realitat, quan ningú no veu sexualitat en un infant acabat de néixer i nu. Se’l considera càndid, innocent i net. Encara que, ben mirat, quina contradicció, el millor és que no ha donat permís per ser exposat. En tot cas, el donen els seus pares, com passa en la publicitat.
Però si tu vols penjar una foto sexy, aquí ni el Quixot no resumeix la qüestió d’haver topat amb l’Església.
En un moment en què els menors consumeixen cada vegada més pornografia, clarament adreçada als adults, una es troba amb traves per penjar una foto mig sexy, encara que es mostri despullada amb una certa gràcia i sense voler emular el desplegable central (mai més ben dit) d’aquelles revistes que van adornar cabines de camió, taquilles de vestidors col·lectius i tants altres llocs sagrats del culte femení.
Tanmateix, fa uns dies algú ha trobat la manera de colar pornografia a Facebook mitjançant la composició de la fotografia, i no en revelaré el truc. Em va sorprendre molt i vaig entendre com ho havia fet.
En tot cas, deixo aquí aquesta reflexió: el 1992 vaig fer de model de fotografia i escultura per al benvolgut i malauradament traspassat Lluís Llongueras, devot del cos artístic de la dona en totes les seves formes i expressions. Quan em vaig presentar amb un petit tanga de color carn, em va dir: “No et cal. La nuesa és bella i neta; el que sexualitza és la tira del tanga, aquesta és la provocació del desig”.
Vam fer la sessió, amb la signatura prèvia del consentiment, i aquí es va acabar tot. Vam quedar que em donaria les fotografies, però el temps és juganer amb la distància i deuen ser al seu llegat. Culpa meva per no haver-les anat a recollir. Encara espero poder-ho fer, perquè ja no tornaré a ser aquella, ni en cos ni en ànima. Seria un insult a tot el que he viscut voler ser la mateixa.
Ni tan sols sé en quin llibre o figura estic representada. Les cares no hi apareixen, però reconeixeria el meu cos si el veiés.
Em continuo preguntant per què a les pel·lícules hi ha un percentatge elevat de nuesa femenina que supera el de la masculina i per què la mostra del triangle pecaminós, tan nefastament anomenat parts pudendes, continua sent la dinàmica gràfica, mentre que als concerts i videoclips musicals es cometen cansosos actes pseudoorgiàstics i pornogràfics, encara que s’hi vagi més que caracteritzat, disfressat amb vestuaris impossibles que tallen les línies naturals i exageren parts que ja són prou notòries.
Gràcies, Sabrina Salerno, pel moment meravellós que ens vas oferir amb Boys, Boys, Boys. Mai una teta no havia donat tant de què parlar.
La teta és legal si alleta i és luxuriosa si balla encantada d’haver-se conegut. Beatots!
El pecat, de vegades, és en la ment de qui contempla i no pas en qui s’exhibeix.
Amb la censura hem topat, però sempre ens quedarà la nostàlgia del cos lliure de prejudicis de Michel Angelo, Canova i tants artistes que, si més no, romanen en la cultura sense un trist i horrible drap al damunt.
L’encant de la vida és descobrir-la.
Efectivament, aquesta idea de l’atracció i l’acceptació dels altres ha arribat als menors. Ara m’ha agafat per penjar les meves fotos dels 16, 20, 30… 40 anys amb etiquetes ben clares de farmejar aura.
Què ens heu d’explicar, passerells, a les dones que vam iniciar la revolució del topless?
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
