Hi ha artistes que, d’alguna manera, t’atrapen. L’actor no és el personatge, però el personatge sí que et recorda l’actor. Això és el que m’ha passat amb la gran actriu italiana Monica Guerritore a través de la sèrie Inganno, en què encarna una dona de 60 anys que té un romanç amb un home més jove.
El que passa no és nou: incredulitat, tabú i escàndol. Perquè vostès, senyors, sí que poden sortir amb una dona que els porta 20 anys i no passa res. Ah, bé, sí… La sospita plana sobre el poder o els diners, fins i tot sobre l’existència d’una figura paterna, només que, en general, una dona no s’allita amb el seu pare.
Monica ha portat aquest personatge més enllà de la seva feina i és normal que li preguntin què ha sentit durant el rodatge. Imagineu-vos-ho: tot. La mirada de la càmera és també la del jove, la de la mare, la de l’avi… a les seves cases. Ha donat molt a parlar. I sabeu què? He entès perfectament aquestes reserves morals d’una societat que no veu més enllà de les seves pròpies idees.
Reconec que, quan era jove, no m’interessaven els homes més joves. Aquesta és una broma de la vida, perquè, en un moment donat, sí que he pogut sentir atracció per algú més jove que jo. I, com molt bé em va dir algú: “No vull desitjar allò que no puc tenir”. O sí, si puc i vull.
Les reflexions de Monica han calat en la societat italiana i han obert una conversa quotidiana: què passa amb la dona quan ja ha estat mare o àvia? Qui determina què ha de sentir o expressar lliurement en públic, i per què? Per què el prejudici frena un possible amor quan es jutja com si la seva única raó de ser fos formar una família, com si es tractés exclusivament d’una projecció de futur? On queda allò de viure el moment, i per què hem de construir la nostra vida en funció dels altres, siguin amants o familiars?
Hi ha amors, tants que els grecs ja es van dedicar a posar-los etiquetes. I d’això es tracta ara: etiquetes noves per a vestits vells.
Hi ha amors d’un dia, d’un mes, d’un any… Admiro els qui creuen en l’amor únic del cigne. La vida m’ha demostrat que fins i tot l’amor més intens es transforma i pot tenir data de caducitat. Escoltin, si s’agraden, si s’estimen… qui té dret a ficar-s’hi?
No tots pensem en l’amor per fundar una família. Alguns vam decidir ja de joves que no volíem parella si això havia de suposar un segrest de les nostres llibertats i decisions vitals. Per motius professionals. Per independència personal.
D’altra banda, m’alegra saber que la senyora Guerritore, que està esplèndida i ha passat per una quimioteràpia, participa a Ballando con le stelle, a la RAI.
Avui, com que no interactuo a les xarxes, he comès l’error de comentar-hi en defensa seva davant dels qui qüestionen si balla o no. I sí que balla, al seu nivell. Hi ha una gran diferència que no hem d’oblidar quan ens posem tan crítics com jo mateixa: la que existeix entre el ballarí, per molt nivell que tingui, i l’artista que balla.
Deia que havia estat un error perquè ara tinc una ocupació a temps parcial: respondre a Facebook tant als qui em donen la raó com als qui continuen qüestionant les seves capacitats de manera insignificant o acarnissant-s’hi d’una manera desaforada.
Per a mi, la crítica constructiva és més aviat un mite o, com a molt, un acte de generositat professional que practico en comptades ocasions, perquè, si no, es converteix en un consell no sol·licitat. Tinc clar que tothom opina i que, per molt legítim que sigui el dret a expressar-se, alguns també poden abocar la seva frustració o enveja en els comentaris. La meva feina m’obliga a acceptar totes les opinions; després decideixo quines sumen.
Es pot criticar Monica pel que no domina i, mira, jo voto per ella. Sense llàstima, sense biaix. Voto des de la meva perspectiva professional, sabent que tots els concursants tenen les seves inseguretats, els seus egos i les seves capacitats. I, sobretot, voto perquè té més de 60 anys i el coratge d’exposar-se davant de milions de persones amb un repte.
Brava, Monica, per portar a l’actualitat les dones que desapareixen i per ballar a la seva manera, però amb l’ànima d’una estrella de l’escena, al capdavall.
Carolina Figueras, coreògrafa i directora artística.
